Els anys vuitanta i noranta del segle passat vaig tenir relació en personatges importants de la política. Una gent que es feien dir PSC i en realitat únicament eren un Partit de vividors com ha quedat demostrat al llarg dels anys. Tenien molt poc de Socialistes i res de Catalans. A la primera oportunitat es varen ajuntar (federar varen dir ells) en los del PSOE. Ara ha quedat demostrat que polítics com Miquel Iceta (gran estadista) estan de genolls davant els socialistes espanyols i junts varen presentar denúncia al Suprem contra els del Procés. Per tant, de catalans res de res i no serveix dir que poden ser catalans perquè viuen i treballen a Catalunya. Això ho deia Jordi Pujol per enganyar els de Madrid però no és cert. Si no volen ni parlar la llengua com han d’estimar-nos. No han tingut pebrots en seixanta anys de parlar el català.
Un d’aquells polítics “con mando en plaza” em va dir que els partits preparaven els missatges de les campanyes electorals per a persones de 14 anys. Aquesta edat era la mitjana del cervell dels votants espanyols i catalans. Ara veig que hem anat a menys, estem per sota dels 14, cada cop hi ha mes rucs i que consti que ho sento. No avancem, crec que anem arrere. Molt d’Instagram, Twuiter i altres meravelles però res de llegir ni agafar un llibre. Estem més pendents
d’ aquestes xarxes que d’ aprendre.
Per tant, em vaig a mullar i si algú es molesta tindrà dos feinades, enfadar-se i aguantar-se.
La nostra societat (tota la península Ibèrica) està formada per tres classes d’individus, segons penso jo. Il·lustrats, ignorants i càndids.
Poc a dir dels il·lustrats, son els que solen ser universitaris i sobretot tenen un altaveu per fer-se escoltar. Saben de tot, tenen coneixement de tot i, segons el mitjà que els paga, són de dretes o esquerres. L’última barbaritat és escampar que ara jutgen un altre cop a Arnaldo Otegui. La realitat és que això passa perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans va declarar el judici nul. La justícia espanyola ha de repetir el judici però no el poden condemnar un altre cop. Això sí, aquesta gent es diuen republicans però no volen investigar la monarquia. Jo els anomeno panxes contentes il·lustrades.
Què es pot dir dels ignorants, aquestos són els que tenen més disculpa perquè la majoria va anar poc a l’escola o eren poc aplicats en l’ensenyament. Els que es coneixen com a burros, encara que no ho vulguem dir clarament.
Els perillosos de veritat són els càndids. D’aquestos n’hi ha de bona fe i de mala llet. Els primers tenen disculpa per no allargar més el seu cervell. Els càndids de mala llet són els veritablement perillosos i una lacra per a la societat.
Els càndids, igual que el càndid de Voltaire, s’ho empassen tot. Creuen que Urdangarin actuava sense coneixement del sogre, que la Cristina no en sabia res i que els últims escàndols del JC no els coneixien ni en Felipe,ni Aznar,ni Zapatero, ni Rajoy. Aquestos càndids volen fer-nos creure que no en sabien res. I ara escampen lo dels militars jubilats per a distraure el personal.
Encara sort que l’optimisme de François Marie Arouet (Voltaire) crec que també ha influït la meva vida o si no faria el que deia el meu iaio Rollo, em tiraria escales amunt.
