En condicions naturals, sense embassaments, els deltes tenen una dinàmica, essencialment polsant, i amb perspectiva de llarg termini, tenen una dinàmica clarament espasmòdica, sovint violenta, que implica inundacions catastròfiques, per bé que antigament les zones inundables solien ser ocupades molt majoritàriament tan sols per conreus. Els temporals i riuades comuns tenen un paper considerable en la dinàmica deltaica, però els grans temporals amb període de retorn centenari i pluricentenari són essencials i determinants en el manteniment i l’evolució dels deltes.
Com em recordava ja fa alguns anys el prestigiós hidròleg J.R. Temez, actualment estem en un període sense grans espasmes pluviomètrics de llarg període de retorn. Consegüentment, tal com afirma Temez, durant aquest període l’erosió a la conca de l’Ebre ha estat relativament reduïda i els embassaments s’han deslliurat d’una colmatació greu. En aquest període d’erosió reduïda, encara que no hagueren hagut embassaments, les aportacions sedimentàries al Delta, tot i haver estat considerables, haurien estat poc importants des de la perspectiva plurisecular de la dinàmica deltaica. Les darreres grans avingudes van ocórrer a principis del segle XX. La d’octubre de 1907, segons les dades l’estació d’aforament de Tortosa, va mantenir un cabal superior als 20.000 m3/s durant 4 dies, amb un cabal punta estimat de 23.484 m3/s. Cal tenir present que a la llera deltaica de l’Ebre sols en caben entorn de 2.500 – 3.000 (depenent del nivell de la mar que durant llevantades és alt) i per tant prop de 20.000 m3/s, anaven desbordats, repartint llims i argila a dojo, mentre la sorra corria pel fons de la llera fins a la desembocadura. Avingudes de gran magnitud molt similar a l’esmentada (per comparació a les altures d’inundació registrades) n’hi va haver també al novembre de 1617, a l’octubre de 1787. Tal és la magnitud d’aquestes avingudes que per fer-ho entendre diré que si l’embassament de Riba-roja fora totalment buit, s’ompliria en unes poques hores i després sobreeixiria. Serà en la pròxima gran avinguda quan, en regim natural (sense embassaments) hauria de tornar a arribar una gran vomitada de sediments al Delta. Aquesta propera gran riuada ningú pot predir quan serà, però, podria succeir en qualsevol moment. En les condicions actuals gran part de la sorra d’aquesta futura avinguda colmatarà seriosament els embassaments, i llavors seran molts d’ells els que es veuran forçats a fer neteja, per recuperar capacitat d’emmagatzematge, i en el cas dels menuts també per lliurar les toveres de sortida des de la presa cap als canals de reg o altres derivacions.
Centrant-nos en la possibilitat de fer arribar al Delta els sediments actualment atrapats en els embassaments, cal tenir present d’entrada que, en la pràctica, les concessions a les entitats titulars del rosari d’embassaments construïts durant el segle XX, van traspassar bona part de la gestió dels cabals fluvials de les mans de les confederacions a les mans de les entitats concessionàries, d’acord amb els criteris derivats dels seus propis objectius amb uns drets consolidats molt difícils de revertir. Tanmateix, cal tenir present que les opcions de remobilització dels sediments atrapats en un embasament per tornar-los a convertir en cabal fluvial sòlid depenen molt de les característiques físiques i del tipus d’explotació de cada embassament concret. A partir de la bibliografia relativa a les experiències de gestió dels sediments en embassaments m’atreveixo a fer diverses consideracions. La possibilitat de remobilitzar aigües avall els sediments atrapats a la cua del pantà de Mequinensa és complicada perquè la major part dels sediments són a la cua de l’embassament o a prop d’ella, el pantà és molt llarg, els sediments estan considerablement consolidats i majoritàriament no baixarien simplement buidant l’embassament. A més, al peu de la seva presa aquest pantà té la cua del pantà de Riba-roja.
El de Riba-roja està sempre ple per mantenir pràcticament constant el màxim salt d’aigua, convenient per optimitzar la producció d’energia elèctrica. De fet és un llac artificial de nivell pràcticament constant.
Consegüentment per començar sembla recomanable en una primera fase abordar el tema al pantà de Riba-roja, que en principi resulta una mica més assequible. L’embassament de Riba-roja no té per objectiu emmagatzemar aigua. Això és funció dels embassaments de més amunt com Rialb i Mequinensa. El de Riba-roja està sempre ple per mantenir pràcticament constant el màxim salt d’aigua, convenient per optimitzar la producció d’energia elèctrica. De fet és un llac artificial de nivell pràcticament constant. En conseqüència els sediments s’acumulen a partir de la seva cua (com una mena de delta) de forma ordenada i classificada segons la seva granulometria. La presa es troba entre 25 i 30 km aigües avall dels sediments de la cua. D’altra banda, aigües avall del pantà de Riba-roja sols existeix l’embassament de Flix, que és pràcticament un assut, amb reduïda capacitat de retenció de sediments. En les condicions esmentades, es pot considerar recuperar els sediments de la cua de Riba-roja obrint les comportes de fons de la presa, però, com és lògic, comporta diversos problemes. És altament probable que en buidar la presa, a la cua es fes un canyó enmig dels sediments i que la major part d’ells quedessin al mateix lloc exigint ser atacats amb canons d’aigua per disgregar-los i poder ser arrossegats riu avall. D’altra banda, en buidar l’embassament, es paralitzaria la seva producció d’energia elèctrica per un període important que compren el buidatge, la remoció dels sediments i l’emplenament. Tot plegat comportaria un temps considerable, difícil d’avaluar a priori. Obrir les comportes de fons i fer baixar tot el material d’una tacada no permetria remobilitzar sorres i argiles per separat ni dosificar els llims i les argiles per derivar-los majoritàriament des de l’assut de Xerta cap als canals de reg dels arrossars, en diferents moments de l’any, al llarg de diversos anys, per treure’n el màxim partit per a combatre la subsidència del Delta. Gran part dels llims i argiles farien cap a la mar per la llera del riu. D’altra banda, l’opció d’obrir comportes i buidar no trobaria fàcilment el consentiment de la hidroelèctrica, que es veuria seriosament afectada i té uns drets consolidats que sembla molt probable que s’haurien d’indemnitzar. Com a alternativa caldria considerar altres diverses opcions factibles amb l’embassament ple, com per exemple el dragat convencional i el transport des de la cua a la presa per mitjà de barcasses o altres mitjans, inclús per terra, com també estudiar la possibilitat de succionar els sediments de la cua amb l’ajut d’una draga turbina i conduir-los fins al peu de la presa, per mitjà d’un tub flotant, aprofitant la succió del salt d’aigua afavorida pel desnivell de l’embassament ple. Aquesta mena d’opcions permet seleccionar i dosificar el tipus de material a dragar (sorra o llims i argila) en cada moment del cicle anual, durant diversos anys. És una mena d’opcions que poden semblar més complexes que obrir les comportes de fons, però més eficients pel que fa a l’aprofitament dels sediments i permetrien continuar amb l’explotació hidroelèctrica de Riba-roja, de manera que podrien obviar la necessitat del consentiment de la hidroelèctrica, que no seria afectada i que seria suficient el vistiplau de la CHE.
