CULTURA // “No vaig trepitjar les terres del delta de l’Ebre fins que ja tenia nets”. Així comença el primer capítol de les memòries d’infància, adolescència i primera joventut del reconegut poeta i arquitecte Joan Margarit, amb el títol Per tenir casa cal guanyar la guerra, publicades el 2018. En este volum, el poeta ens convida a acompanyar-lo en un viatge al seu “passat més llunyà” a través de la història dels seus orígens familiars a l’Ametlla de Mar -la Cala, poble natal de la seua mare. Margarit s’interroga a ell mateix quan es pregunta: “Per què m’he sentit sempre tan lluny de la part dels orígens que tenen a veure amb el lloc d’on procedia la mare? Convoco els noms: la Cala, Tortosa, Tarragona”. I intenta donar-hi resposta.
Cal Panyero
En el primer capítol del llibre sota el títol El nom perdut, Margarit explora les seues arrels ebrenques seguint els passos de la seua mare, Trinitat Consarnau i Sabaté, nascuda a l’Ametlla de Mar el 1911. L’avi matern de Margarit, Josep Consarnau i Balfegó, va néixer a Tortosa, però va decidir buscar el seu futur a la Cala. Allí va construir una casa blanca de tres pisos, la “Casa la Lula” a la mateixa plaça del Canó i enfront del port. Als baixos va obrir una botiga de roba, panyos i productes de farmàcia, d’aquí els renoms de l’establiment, Cal Panyero o cal Farmaciero.
Josep es va casar amb una noia vinguda també de Tortosa, Trinitat Sabaté, amb la qual va tenir sis fills, quatre noies i dos nois. La filla petita del matrimoni, Trinitat Consarnau Sabaté, també coneguda com a Trini, va ser “una joguina tardana que va arribar a aquella casa on hi havia poc lloc pel desordre i la permissivitat”, relata Margarit. “Eren gent adusta -no reien mai”, solia dir el pare-, “conservadora i exigent”, escriu el poeta sobre els seus avis materns.
“No vaig entrar mai en aquella casa. Només recordo vagament haver-la vist -i ja no pertanyia a ningú de la família- acompanyant la mare en l’únic viatge que vaig fer-hi amb ella”, narra Margarit, que comenta “la mala o inexistent relació” entre Trini i els seus germans. Enriqueta Consarnau, el pare de la qual era cosí germà de Trini, comenta en declaracions a este diari que tan sols recorda una visita de Margarit al poble, que va ser fugaç. “La que venia més era la seua mare, normalment durant les festes de la Candelera del febrer i s’allotjava a casa nostra”, explica. Quan esta periodista li pregunta si ha llegit la poesia de Margarit, Enriqueta respon: “Oi tant, la seua mare sempre ens portava llibres seus quan ens visitava”.
Tanmateix, tot i l’escàs lligam aparent que l’unia a la casa familiar, Joan Margarit vincula este espai amb part del seu bagatge creatiu i estètic: “(…) em venen una netedat i un ordre que freguen perillosament la violència, però que alhora són responsables de forces imprescindibles per a la supervivència com a poeta. Una supervivència de llarg abast que té molt a veure amb qüestions que només en aparença són lluny de la poesia, principis familiars, professionals, sexuals, la força per a viure amb dues filles mortes. Els poemes viuen i sorgeixen sempre entre coses així”, escriu.
El Delta convertit en poema
Més endavant la família es va traslladar a Tarragona perquè les dos filles petites, la Milagros i la Trini estudiessen per a mestres, i durant la guerra civil es van mudar a Barcelona. “La família que veia darrera la figura de la mare va donar-me sempre, d’una banda, una imatge de gelor, però, d’una altra, una sensació d’empenta que tenia un punt de follia (…)”, descriu Margarit. També explica que la seua mare de petita mai es perdia la gran festa anual de les tonyines, “quan el mar de la Cala es tenyia de sang”, un dels records més vívids que tenia. I afegeix: “I, per descomptat, en cap moment va arribar a sospitar que aquell Delta, vull dir la part que jo duia a dins, pogués arribar a convertir-se en poema”.
Trinitat Consarnau i Sabaté es casà el 1936 amb Joan Margarit i Serradell, arquitecte barceloní que duria a terme, anys més tard, el projecte per a la construcció de les cases dels pescadors a l’Ametlla de Mar, conegudes com “l’Avecrem”, els primers pisos (vora la mar, al passeig Marítim) que es van pagar amb crèdits i hipoteques. L’esclat de la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer Joan Margarit, el poeta i arquitecte que va estimar l’Ebre i la seua gent en silenci.
Tot i la distància que sembla que el separava dels seus ancestres materns, Margarit admet: “pesen dins meu malgrat que a penes conservi un record estrany, gairebé sense rostre, de les persones”. I afegeix una descripció dels seus avis, que fa extensiva a la gent del Delta: “Em queda el relat del Josep Consarnau, la seva rudesa i la seriositat inflexible. I el de la ràbia continguda de la seva dona Trinitat, provocada per la falta d’amor i per l’enorme forat de la por, que calia tapar com fos amb l’ordre. Diuen que el Delta va poblar-se amb exconvictes: fortalesa i dolor i por. Sentiments reprimits fins gairebé fer-los desaparèixer, la mala fe del silenci. També en la meva mare (…) que va arrossegar aquestes carències afectives fins al seu propi nucli familiar”.
Margarit acaba el capítol amb una altra pregunta, esta també adreçada a si mateix i que vol ser una reflexió sobre l’amor rebut -o l’absència d’aquest- i l’amor que el poeta ha estat capaç de donar, sovint a través de la poesia. “Ara em pregunto si no pateixo també aquesta manca de capacitat per expressar l’amor. ¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte?”.
