Res és més urgent que el canvi climàtic. Segurament, l’amenaça més gran a la qual s’ha enfrontat mai la humanitat al llarg de la història. Les barricades de les polítiques locals, nacionals o estatals ens fan perdre de vista, ens desvirtuen entre tant de soroll, els discursos polítics que es debaten a Europa. Durant molts anys els grups ecologistes no s’han pres seriosament. Raó per la qual en les darreres dècades les passes en matèria de transició energètica, de descarbonització i de lluita contra el canvi climàtic han sigut minúscules per als grans contaminants (mentre la població ens preocupàvem de si havíem llençat al contenidor correcte el bric de llet). Combatre o minimitzar els danys d’una crisi econòmica, millorar les xifres d’atur o les condicions dels treballadors o gestionar una pandèmia han prioritzat naturalment les accions de govern. També a les Terres de l’Ebre, eminentment agràries, les entitats conservacionistes són vistes amb reserves per les restriccions que poden imposar, complicant la vida de pagesos i agricultors, que prou maldecaps tenen. Però mentre debatem sobre l’últim pacte de govern, la repetició d’unes eleccions, qualsevol pica-baralla de torn… el canvi climàtic avança.
L’altre dia vaig estar davant de l’edifici del Parlament Europeu, a Estrasburg, una ciutat preciosa. I asseguda de retorn a casa al meu avió de baix cost contaminant pensava que les generacions futures heretaran un planeta inhabitable. No és un pronòstic futur, un vaticini que pot o no complir-se. Esta és l’actualitat, la notícia del dia. Perquè això és el que urgeix. Alguns diran que primer cal endreçar l’habitació pròpia per després sortir a urbanitzar el carrer. Jo preferiria revisar els fonaments de tota la casa abans de passar a escollir els mobles.
