Pagès Editors -que tant i tan bé edita des de Lleida, de fa com a mínim trenta anys- m’envia sovint les novetats que creuen que em poden interessar. Entre aquestes, abans de l’estiu, la novel·la La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans, d’intriga i misteri, ambientada en fets rescatats quaranta anys després de la Guerra Civil, i localitzada als llocs on l’autora, barcelonina de naixement, resideix de fa més de deu anys: Arnes (darrer poble de Catalunya pel sud, a la Terra Alta) i els pobles que coneix per veïnatge, els del Matarranya aragonès de parla catalana (amb Vall-de-roures de capital), una anella més de l’extensa i vertical Franja Occidental de Ponent.
Llocs allunyats dels centres de poder espanyol, català i europeu, llocs de despoblament agrari i rural històric, obtingut a consciència per part d’aquests mateixos centres de poder, agrupats primer en el franquisme nacionalsindicalista, després, en la tecnocràcia tutelada pels americans i, ja en temps de canvis, per tota la colla d’hereus del Règim transvestits a demòcrates i pels antics opositors d’esquerres, transformats al seu torn en anyells obedients a tot el que arribava, també, de més enllà de l’Atlàntic.
Llocs on -malgrat la gent que ha marxat a les capitals- continuen passant-hi coses, evidentment de no tanta gravetat com les que van succeir durant els tres anys de guerra, amb els anarquistes de la FAI perseguint i matant gent de missa i propietaris, i els llargs temps de ressaca posterior, quan la repressió, igualment sanguinària per part dels vencedors, fou a la inversa.
Llocs, també, de resistència armada, els anys quaranta, per part dels maquis, els escamots dels quals s’enfrontaren a la Guàrdia Civil en indrets remots de la llarga serralada dels Ports, entre el sud de la Terra Alta (Bot, Prat de Comte, Horta, Arnes) i el Maestrat (Morella i companyia, escenaris, també, al segle XIX, de les guerres carlistes en combat contra el Règim Liberal que s’aprofitava de les desamortitzacions dels béns de l’Església).
I així hem anat passant els darrers dos-cents anys de la nostra història, hispànica i catalana, tan lligades l’una a l’altra. I de tot això, ben garbellat, amb un ritme narratiu tothora sostingut, amb diàlegs vius -en català- aragonès i castellà, els idiomes habituals en aquesta terra de frontera- i amb escenes de la postmodernitat més estricta (ecologistes que fugen de la ciutat per trobar el ritme de la naturalesa i enfrontar-se als residus franquistes del caciquisme rural, segurament còmplice dels assassinats que volen aclarir-se); de tot això, lligant el passat escabrós amb un present fet també d’ocultacions interessades i de permanents injustícies estructurals, va aquesta fascinant novel·la, que no per casualitat va obtenir el XXX Premi Ferran Canyameres de Novel·la, el 2021, convocat per Òmnium Cultural i l’Ajuntament de Terrassa.
Vaig assistir a diverses de les presentacions d’aquesta novel·la -a Tortosa, per Sant Jordi, i fa poc, a Horta de Sant Joan- i vaig tornar a comprovar (com ja havia tingut ocasió anys enrere en les trobades de creadors literaris d’aquestes terres, que organitzava Octavi Serret, de la Llibreria de Vall-de-roures) l’adhesió incondicional de Sílvia Mayans Gómez cap a la literatura i la cultura en general, després, com constata ella mateix, d’uns anys vivint al Marroc, al sud d’Europa, i és que al sud de Catalunya, com a tots els suds, dintre els grans espais naturals de terres d’escàs conreu, encara que sembli que tot estigui estàtic, també hi passen coses, com ens mostra aquesta trepidant història.
