Feia dies -anys, millor dit- que no el veia, però fa poc me’l vaig trobar, al seu món de sempre, aquest delta de l’Ebre on va néixer, que va contribuir a salvaguardar com a Parc Natural (l’any que ve, farà quaranta anys) i que continua protegint en les moltes
expressions de la seva fabulosa diversitat.
Va ser al Riet Vell, al marge dret de l’Ebre, entre la platjola de l’Aufacada i la llacuna de La Tancada, allí, entre patos, tamarius i bova, senillars i camps d’arròs ecològic, entre la “dolça remor d’aigua en el record” (Vergés) i davant la “mar immensa” a quatre passes.
Lloc ideal per a fer-nos una abraçada de retrobament, durant la trobada que va organitzar -per a celebrar els cinc anys de la creació de l’associació internacional Mieses en favor de la sostenibilitat empresarial- Manel Bestratén, un tortosí també de moltes campanilles, disposat a espavilar el món de l’empresa, del treball i de l’Administració, com el 1982-83 va haver de fer Polet -i la dotzena que el van acompanyar, talment els apòstols amb Jesús- davant dels poders polítics i econòmics locals i generals, intentant d’evitar la dessecació de les Basses del Canal Vell, per a plantar-hi més arròs per part de grans propietaris i aconseguir preservar les llacunes i estanys d’aquell i altres espais del Delta, per tal que fauna i flora conservessin el seu estat natural.
Una àrdua lluita -com totes, quan es tracta de salvar ni que sigui un pam quadrat de natura viva- que van portar a terme aquests esforçats del Baix Ebre i el Montsià, entre els quals, a més de Bertomeu, altres que també conec, com Rafael Balada, Jordi Gilabert i Josep Valldeperes, Xala.
Han passat els anys – n’acaba d’ajustar 78 el passat mes de juny-, però a mesura que la realitat s’encabrona, veig en aquest homenot de la Cava (ara, Deltebre) el mateix, i encara més gran, determini de quan es posà al capdavant de la revolta popular en defensa de la terra, el mar, l’aigua dolça i la gent, amb tot el que viu a sota i sobre d’aquesta vasta planúria.
Sempre va amb un mig somriure al rostre, un detall d’humanitat que fa molt agradable la conversa amb ell, sobretot, també, per la quantitat i qualitat de les coses que explica, extretes de la seva llarga experiència vital i professional, que ara està reunint en el que serà el llibre de la seva vida, una autobiografia feta de mil trossos, del naixement poc després de la Guerra Civil a l’actualitat, és a dir, el que Polet anomena Lo Pas, els passos del riu, del temps, dels anys, de la història i, els darrers anys, d’“una vida autosuficient i sostenible… fins a l’autodestrucció, un progrés que ha esborrat del mapa aquella cultura ancestral”. Una història- afegeix significativament- “adulterada per uns i altres, convertint en herois autèntics criminals”.
“Sempre va amb un mig somriure al rostre, un detall d’humanitat que fa molt agradable la conversa amb ell, sobretot, també, per la quantitat i qualitat de les coses que explica,
extretes de la seva llarga experiència vital”
I tant, estimat amic! Ho hem dit, escrit i manifestat mil vegades, però es veu que no n’hi ha hagut prou. Què més caldrà fer i com caldrà fer-ho per arribar-hi a temps?
Quan el vaig conèixer, deu fer trenta anys, en aquells sopars-debat televisats, que organitzava Amics de l’Ebre al Museu, sota el Pont del Mil·lenari, a Tortosa, ja vaig veure, escoltant-lo, que aquell homenot del Sud sabia el que es feia, on anava i què volia, i em feia comprendre com n’és, d’essencial, haver tingut uns orígens familiars i de treball prop i a dins dels elements bàsics que configuren la naturalesa exterior, del cosmos a la formiga, com en la gran pintura La masia, que Miró, des de Mont-roig del Camp, pintava ara fa cent anys.
Digníssima vida, també la seva, havent de recordar el que mai s’hauria hagut d’oblidar, menysprear i destruir.
