Després d’alguns anys (deu o dotze ben bons) d’absència visual directa, retrobo Vidal Vidal (Arbeca, les Garrigues, 1958) l’estiu passat, en dos mesos, dues vegades consecutives. La primera, a primers de juny, a Lleida, a la seu de Pagès editors (on ell ha publicat tant), que em lliuraven, diguem-ne, les meves Memòries lleidatanes (i pirinenques), i la segona, a finals de juliol, també a Lleida, jo de pas cap a Ribera de Cardós, al cor del Pallars Sobirà. Vidal em féu a mans el volum Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX (Pagès, 2021), de Lluïsa Pla i Toldrà, una xiqueta de Bell-lloc d’Urgell, que ha recollit àmpliament la història d’aquesta família i de la que haurem de parlar.
El cas és que, aquest xicot -dintre l’àmbit complet de les Terres de Ponent, planes de Lleida i el fris pirinenc-, en els últims quaranta anys, ha estat una referència cultural, literària i política d’indubtable relleu, com després de la guerra ho foren el gran historiador d’aquests dominis, Josep Lladonosa (1907-1990), i l’actual, i centenari, Josep Vallverdú (1923).
En les meves andances comarcanes pel país, algun dia també l’havia de conèixer. Devia ser al voltant dels anomenats Nacionalistes d’Esquerra, entre 1979 i 1983 (i potser abans i tot), un sofregit polític que renovava l’independentisme del Front Nacional de Catalunya (FNC) -creat a París, el 1940, en plena resistència a Franco i a Hitler- i del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), creat el 1968, en plena eufòria de les revoltes europees, per dissidents, justament, del FNC.
A l’esquerra màxima de CiU i del PSC-PSOE, Nacionalistes també volia renovar la històrica ERC, una renovació que es féu efectiva pocs anys més tard -amb l’anomenat Clan de l’Avellana- i a la que s’integrà Vidal Vidal, que ja s’havia foguejat, crec, encara no amb vint anys, amb els grups primerament citats.
Tot això volia dir reunions secretes en hores intempestives, havent corregut, anant i tornant, al llarg dels anys, centenars de quilòmetres, preparant manifestos (i, quan es podia, manifestacions), pancartes, pintades, coordinant-se amb maulets d’altres pobles, tots decidits, posats també a renovar, a refer la vida catalana després del franquisme i a no permetre que cap dels partits hegemònics s’aprofités de la democràcia i les llibertats que havien d’arribar.
Vidal Vidal ho va viure plenament, mentre enllestia la seva llicenciatura en Dret i, a partir de 1988, ja establert a Lleida, s’integrava al departament de Comerç i Turisme, com a funcionari de la Generalitat. Prèviament, els anys 1981-82, fou secretari de l’Ajuntament de Flix, una bona experiència administrativa que li va permetre conèixer la Ribera d’Ebre i, com ell, la seva gent més activa, entre els quals Pere Muñoz i Xavier Vega, formant part, tots tres, de la milícia més combativa d’ERC. També, a Bladé, Biarnés i Josep Cid, entre tants.
Tot aquest món el va descriure, amb gran afecte i coneixement, al quart volum, dels sis de la seva sèrie Les Rutes de Ponent, publicats a Pagès editors, entre els anys vuitanta i noranta, un imponent memorial de tres mil pàgines, o potser més, farcit de geografia, història, literatura, art, religiositat i conjunts humans, una Enciclopèdia que sembla mentida que hagi pogut elaborar un home sol.
Autor de molts altres volums de narrativa -i d’incomptables columnes de premsa, sobretot al diari Segre, també a l’Avui i a Presència-, el meu afecte i admiració per aquest Homenot de Ponent és indefallent, sobretot -i també- per haver compartit, amb ell i altres exemplars humans d’Arbeca, unes gresques pròpies de quan teníem vint i trenta anys, quan rondàvem a prop i a dins del Big Ben de Mollerussa, el temple musical i juvenil d’on devien sortir tantes parelles.
 d’absència visual directa, retrobo Vidal Vidal (Arbeca, les Garrigues, 1958) l’estiu passat){kind=link}