Retornat a primers d’any d’un dels meus viatges transoceànics (Horta, Vilanova, Barcelona, Gelida, Lleida, La Llacuna i Vilafranca), vaig dir-me: “Potser que passis per Tarragona a saludar el senyor Moncunill i la seva esposa, Maria Martí, que fa temps que no veus”.
Així va ser. Com que viuen davant per davant del Museu d’Art Modern, vaig donar una ullada a aquestes instal·lacions, on està penjat el Tapís de Tarragona, de Joan Miró, i tot seguit vaig pujar l’escaleta que dona al seu domicili. Quan em van veure -i jo també a ells-, vam tenir un esclat de joia nadalenca i pasqual, com si diguéssim.
I és que Moncunill i Cirac (nat a Valls, 1933, la seva mare de Casp) havia ajustat feia pocs mesos, l’estiu de l’any passat, els seus 90 anys, plens de cultura sacerdotal, teològica, filosòfica, europea i catalana, és a dir, humanística, que no va deixar mai per més que se secularitzés el 1971, després de veure, entre els feligresos de Cervià de les Garrigues, la Maria, que devia quedar enlluernada escoltant com s’expressava aquell sacerdot que ja havia passat per Roma, on l’adobaren, entre altres ensenyaments, en l’art de l’oratòria.
La història d’aquest Homenot del Sud és de vertigen, amb gran capacitat professoral i una bibliografia extensa. Me’l torno a trobar davant, quinze anys després de la seva coneixença, el 2008, a Tarragona mateix i a Valls, quan presentava el primer dels seus llibres sobre el canonge Carles Cardó (l’il·lustre teòleg, escriptor i traductor de clàssics, també de Valls) i penso: “Verge Santa! L’enteresa corporal i espiritual d’aquest home és immensa, amb la seva mirada acollidora, transcendent i arran de terra, és a dir, nostàlgica i esperançada alhora”.
Parlem, és clar, de les tragèdies, frustracions i esperances d’aquests últims anys. No cal repetir la temàtica, és la que estem passant cada dia. Amb Moncunill no val allò dels simplismes generalistes i abstractes, perquè precisa i matisa realitats i conceptes amb el coneixement exhaustiu de la filologia i l’estudi històric dels fets des de l’antigor.
I la seva antigor més immediata -ja una mica llunyana- és la de la seva llarga família, a Valls, plena de tipografies, tintes i màquines (la cèlebre Impremta Moncunill que creà el seu pare Laureà), amb germans artistes, com Nicolau, defensant la fe de tots en temps de guerra i posant a taula “indigents, malalts i perdularis”, com em recorda, en una escena que potser ni comunistes ni anarquistes acomodats van practicar.
En Lluís M. ha conegut, estudiat i biografiat tota la nòmina eclesiàstica del segle XX català, que tantes personalitats intel·lectuals donà: del cardenal Vidal i Barraquer a mossèn Ramon Muntanyola, passant pel Dr. Carles Cardó (de qui fou escolà en el seu retorn a Catalunya, el 1954) i el cardenal Arriba y Castro, franquista, de qui fou secretari en els temps del Concili Vaticà II, i que després, però, l’envià a galeres a les Garrigues, a causa del compromís evangèlic del seu antifranquisme, talment com passà a altres capellans, com el mateix mossèn Muntanyola (a la Selva del Camp) o mossèn Josep Dalmau, a Gallifa. D’aquells “exilis interiors” en sorgiren experiències fonamentals.
I la meva primera visió fonamental de Moncunill va ser quan ell era capellà de l’Institut Martí i Franquès, de Tarragona, els primers anys seixanta, i jo hi anava per examinar-me de Batxillerat, des de Vilanova. Quan el vaig conèixer, tants anys després, un llampec de memòria em dibuixà la seva cara i una sotana voleiant entre els arcs del claustre. Era la seva.
