HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRetrobaments (3): amb Roger Jiménez

Retrobaments (3): amb Roger Jiménez

Roger Jiménez Monclús -periodista de llarg itinerari: a l’Agència EFE, a La Vanguardia, d’on va ser corresponsal a Londres i a Roma, i Defensor del Lector, vinculat també al Col·legi de Periodistes de Catalunya, igualment escriptor i cronista- va néixer el 1938 al Catllar (Tarragonès), a les acaballes de la Guerra Civil, segurament entre els focs creuats del final de la Batalla de l’Ebre i l’inici de l’exili del seu pare, Antonio Jiménez (1896-1970), un andalús de Sevilla, que va aparèixer per Catalunya, cap a l’any 1928 o 29, convenientment expulsat d’Andalusia per “revoltoso” contra la dictadura de Primo de Rivera, i que l’abril de 1931, des de Móra, ajudà a proclamar la República a la Ribera d’Ebre, al costat de la penya dels Bladé, Terré, Martí Rouret i Ramon Nogués Biset, entre d’altres, mig republicanots, l’altra meitat, anarcoides i sempre catalanistes.

La mare de Roger, Ramona Monclús Micolau, gandesana, el crià entre bombes i afusellaments, i el pare, voltant com fulla al vent per la diàspora francesa (camp d’Argelers, Perpinyà i Montpeller, on es retrobà amb Bladé), no tornà fins el 1948, primer a Tarragona i, després, amb dona i fill, a Barcelona.

Tot això, i més, m’ha anat contant Roger Jiménez Monclús -ara amb 83 anys- des que l’estiu de l’any passat, que ens vam poder retrobar, primer, a Horta de Sant Joan i, després, diversos cops a Barcelona, quan ja feia ben bé quaranta anys que ens havíem perdut de vista. Ho entenc: ell estava ben ocupat rondant pel món i jo, entretingut amb les coses del sud, viatjant amb trens de cercanías.

L’enllaç per aquest retrobament va ser degut al col·lega i amic comú, Joaquim Roglan, de procedència materna bateana, a la Terra Alta, que de fa uns anys “viu retirat a l’Empordanet”, com es pot llegir a les seves col·laboracions al Diari de Tarragona.

Així, doncs, vaig poder recuperar la relació amb Roger Jiménez, personalitat molt remarcable del nostre millor periodisme crític, independent i, sens dubte, opositor consumat del franquisme des dels temps del cèlebre Grup Democràtic de Periodistes, que el 1966 col·laborà a formar, amb altres companys d’època, com Josep Pernau, Josep Faulí, Josep M. Cadena, González Ledesma, Mateo Madridejos, Pere Oriol Costa, Enric Sopena, Antonio Álvarez Solís, Margarita Sáenz Díaz, Soledad Balaguer, Josep M. Soria o Margarita Riviére; tots ells, de prop o d’una mica més lluny, mestres nostres, els que vam arribar després.

Quan el vaig tornar a veure, Roger Jiménez tenia la mateixa veu de sempre, de tenor greu, que jo recordava perfectament, i anava cofat amb barret una mica tirolès i un bastó, que donava a la seva figura física un aire senyorial, a l’estil de la pel·lícula La escopeta nacional, de Berlanga. Em va informar que els seus avis eren de Calaceit, i que l’avi Eusebi conduïa, primer, la diligència amb cavalls i, després, el cotxe de línia, pels pobles de la Terra Alta i la Ribera, dipositant els viatgers al lloc de destí. Ja m’hauria agradat compartir-hi vivències.

Vam decidir anar-hi, amb la seva dona Margarita Remacha -navarresa, filla del músic Fernando, compositor de peces fílmiques, amic de Buñuel- i amb la seva filla, Irene. Van quedar espaterrats en veure tanta pedra medieval. I jo m’anava mirant i escoltant en Roger, autor, entre d’altres, d’un llibre sobre Port Aventura que no devia agradar als capos convergents (“Aquest paio se’ns ha escapat de les mans”).

I, posats en pandèmia, m’acaba dient: “Abans anàvem amb el carnet de Franco a la boca, ara, amb el carnet covid”. Geni i Figura.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 4 =

Últimes notícies