Passejant per Vic vaig trobar un amic antic, que és, justament, de Vic. Anava amb els ulls mirant el terra -i amb ells la testa nimbada de neu-, però els seus peus semblaven navegar pel cel. Quan el vaig veure, vaig dir-me: “Aquest el conec”.
El vaig conèixer al voltant de Nacionalistes d’Esquerra (1979-1983), una samfaina política que derivà en la inevitable dispersió partidista que la Transició havia consolidat. Amb el meu company Santi Vilanova, vaig anar cap a la verdor d’Els Verds-Alternativa Verda, i ell diria que intensificà el seu magma cultural-que ja venia d’anys-, és a dir, llengua, paraula poètica i teatral, traduccions, creació d’institucions, professorat i centenars de parlaments on va ser conegut i estimat, perquè parlava, també, amb els ulls i les mans, aquestes seves mans que semblen dirigir una simfonia multitonal.
Ho vaig tornar a comprovar refugiant-nos al Cafè de L’Indià, on desplegà la seva seducció verbal, fonamentada en la Paraula (sí, en majúscula), perquè ell, que ha llegit i escrit tant (la seva Poesia Completa té mil pàgines), no és un “Home de lletres”, és un Home de Paraula i de la Paraula. En l’extens i sensacional pròleg a la seva Poesia Completa (Edicions de 1984, 2016), titulat, justament, Paraula i poesia, ho explica llargament, en un condensat de vida personal i col·lectiva, on conflueixen tots els elements que conformen la paraula poètica: el verb popular i culte, els paisatges (que té tan a prop, verdaguerians tots ells), la història, el present (tan anguniós com el passat), el temps i, en fi, “la concentració i l’expansió”, dos conceptes dels que Lluís Solà n’ha fet matèria vital.
Feia vuit o deu anys que no el veia; va ser en un acte al Teatre La Llanterna, de Móra d’Ebre, i venia trasbalsat d’emoció pel català que havia escoltat i sentit en els marjals del Delta. Ho vaig veure, i puc certificar que aquell home continuava parlant amb els ulls i les mans, tot humitejat en sentir com se li expandia l’ànima. Va ser un moment epifànic, com quan els Reis d’Orient es postraven a Betlem, en aquesta Palestina ara de nou damnificada.
Parla pausadament, com mastegant les paraules, degustant-les en la seva fonètica i sentit, en un diàleg permanent, talment mestre i deixebles en fusió espiritual.
Als seus 84 anys (Vic, gener 1940) no fa el posat del vell arrossegat que tenen tants. Continua en una joventut d’esperit, alhora cremada per tot el que ha hagut de veure i viure, però també incandescent per la llum amb què ho ha viscut, una història, la seva, que explica en un llibre, també d’alta intensitat, Cinc converses amb Lluís Solà (Edicions de 1984, 2022), que ha recollit Montse Caralt i Sagalés, una xiqueta que va néixer a Folgueroles (poble natal de Mossèn Cinto, garantía assegurada), doctora en Traducció, Llengua i Literatura per la Universitat de Vic.
En aquest volum, Lluís m’hi escriu: “A Xavier Garcia, un amic retrobat. Tots hem de lluitar per la llengua”. Concís, precís, exacte. I batallador, com sempre.