HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRetrobaments (6): amb Joaquim Roglan

Retrobaments (6): amb Joaquim Roglan

Pels carrers de Tortosa -dels quals és un caminador consumat- em trobo Josep Baubí (periodista que fou molts anys a Catalunya Ràdio, vinculat a les associacions veïnals i al col·legi del gremi a l’Ebre), que em diu: “Xeic, que fem lo dia 21 el reconeixement als veteranos, amb un sopar, ja saps. Vindràs, tat?” Li dic que sí, i li pregunto: “Ja heu avisat Quim Roglan?” “Home, claro, rebrà el reconeixement que es mereix”.

Doncs ja em quedo més satisfet. I és que Quimet Roglan, nat a Barcelona el 1952 (aquest any en repica 70), procedent de part materna (Llop) de la Terra Alta bateana, és un dels tipus més adequats per fer l’ofici que ha triat, el de cronista, reporter, documentalista i narrador de tot el que el volta. No ha deixat res per verd. Sota el seu aspecte exterior, impassible, com si res no l’alterés, té una combustió mental audaç i àgil que quan es posa a escriure tradueix en una prosa que dansa, i els que el coneixem ens sembla com si el sentíssim parlar, allà, al voltant d’un cafè, i abans amb l’acompanyament de les “medicines” pròpies de la professió, és a dir, d’una certa graduació, que li han donat una veu similar, tan atractiva, a la del tinent Colombo.

El conec dels anys 1976-77, quan s’inicià al periodisme a Barcelona, publicant als diaris de la capital cròniques de l’actualitat de l’Ebre català (nuclears, aigua, guerra civil, agricultura, etc.), signant amb el recordat clergue Josep Gonell al Diario de Barcelona. Van fer tronar i ploure, i els de FECSA els devien tenir emmarcats en requadre, perquè van destapar el Cafarnaüm constructiu i financer d’Ascó, per la qual cosa estic segur que devien passar pel jutjat.

Com que jo també estava posat en aquest tablao coincidíem moltes vegades i, quan els presidents Tarradellas i Pujol baixaven cap als marges colonials del sud, amb en Roglan -i d’altres, com l’històric Josep M. Lladó- fèiem bones barriles.

Tot i néixer a Barcelona, no oblidà la geografia de la qual procedia, que se la voltà tota sota el guiatge periodístic del nostre mestre tortosí, Josep Bayerri Raga (amb qui avui també ens retrobarem), fundador, el 1978, del setmanari Ebro/Informes, aviat catalanitzat, en què Roglan va escriure llargament.

L’abril de 1979 encara ens vam trobar a la Sala de Festes La Paloma, per celebrar el triomf de les esquerres a les municipals de Barcelona. Hi ha una foto divertida que ho constata. Ja estava plenament integrat al món periodístic, editorial i docent de la capital i, per les feines respectives, devien passar ben bé quinze anys, fins al 1993-94, que no ens vam veure gaire, o potser gens.

Va ser a raó del programa de TV3 Te’n recordes? (que dirigí Enric Canals), on ell exercia de guionista principal i on, gràcies a ell, vaig poder col·laborar aportant dades de 1950 a 1970.

Durant el seu llarg període laboral, més de quaranta anys, ha estat professor universitari (doctor en ciències de la comunicació, llicenciat en filologia romànica), ha col·laborat a La Vanguardia i molts altres mitjans, i ha escrit un fotral de llibres (cadascun dels quals equival a dos, o tres, dels meus) sobre els temes més diversos: la Barcelona eròtica, la vida de nit, la Catalunya republicana, els indrets encantadors de Barcelona, el Grup Democràtic de Periodistes, textos sobre Esade i la Fundació Miró, sobre la Zona Franca i la boxa i, en fi, sobre Pujol, Ada Colau i Oriol Solé Sugranyes, a qui anomenà el Che català.

Un estiu abans de la pandèmia vaig estar a casa seva, a l’Empordanet (on diu que “viu retirat”, com consta als seus papers al Diari de Tarragona) i vaig tornar a comprovar l’alta dialèctica de sobretaula d’aquest rodamon eixit d’una senzilla família del sud.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

45 + = 52

Últimes notícies

-->