El 6 d’octubre de 1938 era dijous. La Batalla de l’Ebre feia 74 dies que havia començat, i en faltaven 41 per acabar-se. L’exèrcit de maniobra de Franco tenia més del doble d’unitats d’elit que el republicà, i a més aquell dia rellevaven tropes exhaustes al front (la 13 divisió rellevava la 82, i la 23 -foguejada al front d’Aragó- entrava en lloc de la 53). Per a l’exèrcit republicà el combat nocturn va ser l’arma preferida; amb aquesta tàctica aconseguien recuperar posicions perdudes, que de dia no podien, per l’enorme superioritat aèria i d’artilleria dels feixistes.
D’altra banda, tal dia com avui de 1934 el president Lluís Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Va ser un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. Aquest intent secessionista desembocà en l’empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l’Estatut de Núria per part de l’Estat espanyol.
Però el primer d’octubre (no el Dia del Caudillo, que vam patir durant la dictadura) de 1931 es va aprovar el sufragi per a les dones majors de 23 anys per iniciativa de la diputada del Partit Radical, maçona i feminista, Clara Campoamor.
Potser és hora de posar en valor el rellevant paper de les dones, que encara pateixen la bretxa salarial entre moltes altres discriminacions, i fins al dia 1 s’han registrat 50 assassinats, la meitat a l’estiu. Durant la Batalla de l’Ebre, a la rereguarda i a primera línia (milicianes, poques, però n’hi va haver), brigadistes internacionals, als hospitals de sang, en la logística, les cuines, fàbriques d’armament, biblioteques… les dones van ser essencials. Frederica Montseny va ser la primera dona ministra de Sanitat i Assistència Social entre 1936-37.
Un fet rellevant. L’1 de desembre de 1955, amb el simple gest de no cedir el seu seient a un passatger blanc, Rosa Parks va desencadenar una gran protesta i lluita ferma contra el racisme i la injustícia que patien els afroamericans als Estats Units. No es podia arribar a imaginar que entre 2009 i 2017, l’afroamericà Barack Obama seria el 44è president dels EUA d’Amèrica. Les dones iranianes també lluiten per tòrcer els talibans.
La revolta de les jugadores de la selecció espanyola de futbol, que han guanyat el mundial, ha servit per posar en evidència el món homínid que envolta la RFEF. Aquestes dones, molt valentes, “s’han atrevit a empènyer cap al precipici la caspa de la Federació, i l’amalgama molt nodrida de senyorots que s’han dedicat a qüestionar la validesa de les seves reclamacions” (com va escriure Marta Ramon al diari Ara), entre els quals es veu afectat el tortosí Andreu Camps, mà dreta del president, que actuava com secretari i que ha estat destituït.
Dolores Delgado, fiscal de sala de drets humans i memòria democràtica, la setmana passada dictava unes diligències en què instava la Fiscalia de Barcelona a recolzar l’admissió de la querella interposada per Carles Vallejo en relació amb les tortures que haurien patit a la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana núm. 43 els anys 1970-71. Tot i que tard, ha arribat l’hora del dret a la veritat, reconeixement de la injustícia i crueltat del règim dictatorial franquista; i de reparació cap a les víctimes i supervivents i el conjunt de la societat. La llei 20/2022, de Memòria Democràtica s’articula al voltant dels principis internacionals del Dret Internacional de Drets Humans (DIDH), i permet investigar delictes prescrits, o emparats per l’Amnistia del 1977.
A la Plana les dones han recuperat el Rihihiu. Potser cal posar dones al capdavant de l’Església catòlica (el Papa sembla que ja ho intenta), així hi hauria més transparència en els casos d’abusos sexuals i segurament tindrien mires més evangèliques en temes com l’amnistia. La Conferència Episcopal s’ha pronunciat, quan encara no es coneix res de l’amnistia, mentre que el silenci va ser clamorós quan Rajoy va aprovar l’amnistia fiscal.
Potser pels seus 18 anys la princesa Elionor pot demanar com a regal un referèndum (paraula proscrita a la democràcia espanyola) sobre República o Monarquia. L’esperança no l’hem de perdre mai.
