ENTREVISTA // Per què necessitem riure?
És el termòmetre del nostre estat anímic. Com més grisa està la teua vida, menys ganes tens de riure. Per això és fonamental provocar el riure.
Són més feliços els qui riuen?
Des de molt antic, a l’Índia la gent es reunia als temples amb l’únic objectiu de riure, perquè sabien que els proporcionava salut, els feia viure més anys i tenien relacions més sanes.
Les estadístiques ens diuen que Finlàndia i Dinamarca són els països més feliços del món. Però el tòpic diu que els llatins som tot alegria.
Penso que la felicitat dels nòrdics va més lligada a la percepció de la qualitat de vida. Els mediterranis som més extrovertits, sobretot de portes cap enfora. Potser ens agafem les coses diferent.
A les penes, punyalades.
Empomem els drames d’una altra manera, sí. Com diu Leo Harlem, si aproves l’examen, un cubata; si el suspens, dos cubates.
Hi ha gent que no troba motius per a riure.
Malgrat tot, hem de buscar la manera de fer coses que incrementen el nostre benestar diari. Encara que et ploguen pedres, si cada dia fas una cosa que et provoque plaer, s’activaran les teues endorfines, les hormones de la felicitat, que fan que la teua sang s’alcalinitze i que el teu sistema immunològic funcione millor.
Sovint costa fer el primer pas.
És el més complicat. Però si t’atrevixes a sortir i a mirar el cel altre cop, el teu estat d’ànim millorarà. Jo vaig posar-me en això de la risoteràpia fa uns anys, després de superar un càncer. Vaig participar en un taller i allí va passar alguna cosa màgica que em va transformar. En sortir, vaig dir: jo vull dedicar-me a això. De vegades, les experiències que vivim com una calamitat acaben sent les que més t’ensenyen.
Ens han educat fent-nos creure que el posat seriós és més respectable que qui té el somriure fàcil.
Fins fa poc, qui reia molt no generava confiança, no el prenien seriosament. Però això ha canviat. Avui, algú que somriu de manera habitual té més oportunitats en la feina i en la vida.
I lliga més.
Qui somriu guanya atractiu, encara que no siga guapo. Quan riem, tonifiquem els músculs de la cara i contrarestem el decaïment del rostre associat a l’edat.
De vegades el somriure porta a equívocs.
Cadascú té el seu sentit de l’humor. El secret està en no prendre’s res seriosament. I si no connectes amb algú, no passa res. Avui, molts cometen l’error de voler agradar tothom, buscar popularitat i reclamant likes a les xarxes. Si el teu estat d’ànim depèn dels likes, necessites anar a risoteràpia.
Per què a alguns els costa tant de riure?
La generació de postguerra no tenia massa motius per a l’alegria. Molts hem crescut en ambients on s’ha rigut poc. En fer-nos grans, hem anat socialitzant i ho hem treballat inconscientment.
Riure a gust duu de vegades a un estat d’eufòria.
El teu cos genera serotonina, dopamina, endorfines i oxitocina. La combinació d’estes hormones fa que tingues la sensació d’haver-te pres alguna cosa. Una bona riallada et deixa esgotat.
I, alguna vegada, amb adoloriment i tot.
Perquè mobilitzem fins a 300 músculs interns que es queixen perquè no els treballem gairebé mai.
Riem abans de néixer.
Al ventre de la mare, el nadó té totes les necessitats cobertes. És feliç, està bé,i per això somriu.
N’hi ha prou amb somriure o millor un esclafit?
El nostre cervell no distingix entre un riure forçat o un de natural. Movent els músculs de la boca ja generem les hormones del benestar: el cervell pensa que estem contents.
Què hi diu la medicina?
Rient ampliem la nostra capacitat pulmonar, el cor bombeja més ràpid, afavorim les digestions i prevenim cardiopaties. Als Estats Units, els metges recepten tallers de risoteràpia. Aquí encara queda camí per córrer. Tant de bo ens prenguéssem el riure més seriosament.
Qui són els usuaris habituals dels tallers de risoteràpia?
Tinc moltes dones, algunes que provenen de situacions personals molt dures i necessiten eines per a empoderar-se. També gent gran. i empreses, on treballem la cohesió dels equips.
Hòmens?
Pocs. I crec que ho necessiten tant o més que les dones. Patixen molt a nivell emocional i sovint veus que els costa molt expressar les emocions. Acostumen a viure-ho en silenci i tarden a demanar ajuda.
Què fa en un taller de risoteràpia?
Primer explico què anem a fer. Així, la gent més mental, que necessita informació prèvia, ja es relaxa. Després faig dinàmiques per a connectar amb el cos, a través de respiracions i fent un escàner corporal per a comprovar com estem abans i després de la sessió. Llavors ja arrenquem amb el riure sense motius. Ulls i orelles tapats. Deixant sortir algun so. Qui no pot, s’enganxa al riure d’algú altre.
Aquí som molt de criticar els altres. Potser assistir a alguna sessió ajudaria a rebaixar la cridòria.
L’avorriment i l’enveja porten a la crítica. Deixa entrar el riure a la teua vida i deixaràs d’estar pendent dels altres.
De vegades la manca d’alegria ve de fora.
Cap persona és causant de la nostra pena, només són espills de tu mateix. Quan et convences d’això, ningú més et prendrà el somriure, perquè tu mateix no ho permetràs.
