Amb aquest entranyable títol -tret de la deliciosa cançó tradicional catalana-, Antònia Pallach Juvé (París, 1949) ha publicat la crònica novel·lada del que ha estat l’accidentada i fidel vida política i sentimental dels seus pares: Josep Pallach i Carolà (Figueres, 1920-Barcelona, 1977) i Teresa Juvé Acero (Madrid, 1921-Palamós, 2025).
Aquestes Memòries d’una filla de l’exili han estat publicades per Rúbrica Editorial (www.rubricaeditorial.cat), que fundà al Prat de Llobregat Pere Baltà (1940), fa gairebé cinquanta anys, i que ha tingut el suport de la Fundació Pallach i de l’Espai Cultural Cal Marquès de Camprodon.
Antònia Pallach, amb estudis universitaris a La Sorbona i professora de Ciències Socials a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, ha escrit, entre el relat biogràfic i les converses que va mantenir amb els seus progenitors, un volum certament memorable, que fa justícia als dos i, sobretot, al pare, mort tan jove, aquella primeríssima personalitat política del socialisme català, després de 1939 i de 1945, quan fundà, a Tolosa, el MSC (Moviment Socialista de Catalunya), amb la resta de supervivents del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i altres militants de les esquerres no estalinistes.
El pròleg d’aquest volum, de tres-centes pàgines i extens àlbum fotogràfic, el va signar a Camprodon, la tardor de 2024, el periodista, escriptor, editor, exdiputat i exdirector general de Cultura Popular, Pere Baltà, ben conegut arreu de Catalunya per l’extensa labor de promoció cultural, als temps inicials (i abans) de la Generalitat restaurada.
En aquesta presentació, Baltà relata la seva relació amb Pallach, des de principis de 1967 fins a la seva mort, tan plorada, deu anys més tard, passant pel moment decisiu de 1974, quan van aparèixer, escindides, dues branques del socialisme català, la de Joan Reventós, partidari de l’aliança amb el PSOE i col·laboracions amb el PSUC, i la de Pallach, més moderada, perquè sabia com actuaven els comunistes durant la Guerra Civil i posteriorment, una estratègia, la de Pallach, qualificada despectivament de “socialdemòcrata” pels primers.
Tot això va ser àmpliament debatut en aquells anys i, en el seu relat, la filla ho detalla, amb comentaris propis i les respostes paternes i maternes, unes vides que van unir-se el 1948 a Cotlliure, després de les penalitats de la guerra i dels primers anys d’exili, coincidents amb la 2a Guerra Mundial, cadascú pel seu cantó, buscant refugi en diversos indrets de França, escapant i amagant-se de policies i delators, jugant-se la vida participant activament en la Resistència francesa als nazis i, en el cas del pare, amb l’atreviment de passar la frontera per reunir-se a Barcelona amb els primers nuclis d’una altra Resistència, la catalana enfront del franquisme.
Informacions de primera mà que Antònia Pallach Juvé ha sabut traslladar per fer-nos veure la fidelitat a uns ideals mai traïts. I que ara, quan encara no fa un mes que morí, a 104 anys, la Teresa Juvé, seran recordats, presentant aquest “Rossinyol…”, el 9 d’abril, a l’Ateneu Barcelonès, amb presència d’aquesta filla de l’exili.
