Últim dissabte d’octubre. Una pluja fina cau sobre París. L’estadi Stade de France, a Saint-Denis acull a 80.000 fans en la final somiada del Mundial de Rugbi. Sud-àfrica contra Nova Zelanda. Dos estils de joc, dos escoles diferents, dos concepcions d’aquest esport, reduït -dieu-me simplista- al físic contra el talent. Salvant les distàncies, comparable a un Borg contra McEnroe, Karpov vs. Kasparov, Argentina vs. Brasil. La màxima rivalitat en l’esport de l’oval. El cara a cara per desfer l’empat a 3 títols al palmarès del Mundial.
La trepidant final se l’emporta una rocosa Sud-àfrica (12-11), que juga una hora amb un home més per una targeta roja a Sam Cane, capità dels All Blacks per un placatge alt. Amb aquesta victòria, els Springbooks encapçalen el palmarès amb 4 títols, seguits per Nova Zelanda (3), Austràlia (2) i Anglaterra (1).
Sense novetats al front. Els equips de l’hemisferi sud dominem amb mà de ferro el quadre d’honor, amb Argentina acabant en quarta posició i Anglaterra (3a) com a únic representant europeu entre les seleccions semifinalistes.
I sí, malauradament, un nou Mundial de dos velocitats. Massa distància entre els equips del primer eslavó i la resta. Excepte Fiji. La sorpresa agradable del campionat. Els illencs se van plantar a la fase de quarts caient dignament davant Anglaterra (30-24). En aquesta eliminatòria també van caure Gal·les, França i Irlanda (en el millor partit del Mundial, i dels darrers en anys, en la derrota davant dels All Blacks 24-28). Per la seva banda, Japó i Escòcia, tot i no van passar de la fase grups, estan molt per sobre de la resta d’equips. Austràlia i Itàlia, en terra de ningú. Tonga i Samoa, els petits estats polinesis donen color a la competició i el seu estil innat i talent en brut aporta llum al joc físic general. Gairebé sense recursos, sense estructura ni pla de treball, és un miracle veure aquestes seleccions amb els mateixos o menys habitants que a les Terres de l’Ebre, repartint carícies i somriures a part iguals contra les superpotències. Georgia, Uruguai i una animada Xile, bon paper. Portugal, surt enfortida de la competició a l’aconseguir la seva primera victòria i un empat. Namíbia i Romania, s’han emportat el sac ple.
El futur. World Rugby sembla que no està per la labor de solucionar la distància existent entre els equips grans i els emergents. Els petits reclamen poder disputar tornejos regulars per augmentar el seu nivell. La resposta de WR ha estat blindar als grans amb un torneig bianual de 12 equips i augmentar el Mundial a 24 seleccions, on Espanya, Alemanya o Hong Kong podrien disputar la màxima competició. La realitat és que aquest sistema ampliarà la distància esportiva i econòmica encara més. Sí, veurem més equips al Mundial, però també més “pallisses”.
Atmosfera. Els aficionats fan seu el Mundial als carrers i als estadis. Fans mesclats a les grades, als carrers, ambient brutal, zero conflictes. Una experiència única. Compartir unes paraules amb persones de tot arreu del món en un ambient distés i amb una cervesa a la mà. No hi ha lloc al rugbi -ni a la societat- per a la discriminació, l’abús o l’odi. Sí al respecte, la integritat, la passió i la solidaritat.
Taus. Los Taus d’Amposta Rugby Club t’obren els braços. Tornem a competir amb el sènior masculí al campionat valencià. L’Escola competix a les categories sub-12, sub-14 i sub-16 amb la Unió Rugby Sud (Salou, Vilanova, Reus, Calafell i Amposta). El femení manté la flama encesa i entrena dimarts. Els veterans, bé estem plegant olives encara. Estem al Serengeti Stadium (pista d’atletisme) d’Amposta. Contacte: Instagram @lostausdampostarcte Tel. 698 932 670
