Coincidència o no, aquest és un tema que em ballava pel cap feia temps.
Però no ha estat fins ara quan s’ha generat la polèmica per unes (desencertades) paraules que va escridassar un diputat al Congrés, mentre un altre parlava sobre els problemes de la salut mental. “Vete al médico!” i ho va fer en un to totalment irònic i de burla. Doncs jo ara dic unes altres paraules i ben alt: anem al metge, i què?
No entraré a debatre o qualificar el partit que va escridassar aquestes paraules, ni el circ en què últimament s’han convertit els espais de debat polític. Això mereixeria més que un article. Perquè si vas al traumatòleg, dermatòleg o al teu metge de família ningú qüestiona res, però si vas al psicòleg ja et miren amb uns altres ulls. I escoltes frases amb un to irònic com: ui, com és que hi vas? Si tens feina, amb la família estàs bé… Potser exagero i generalitzo, però encara s’estigmatitza molt el fet d’anar al psicòleg/òloga. La qüestió de la salut mental ha de sortir de l’ombra on la societat l’ha posat. S’ha de normalitzar com qualsevol altra especialitat.
Sempre ha estat important, però després d’un any de pandèmia s’ha evidenciat la necessitat de comptar amb un bon accés als professionals i a la informació sobre què cal fer quan detectem que alguna cosa no va bé.
L’angoixa, la depressió, l’ansietat… i tot el que se’n deriva d’aquests estats com falta d’aire, palpitacions, trastorns de son, canvis d’humor i un llarg etcètera que condicionen el teu dia a dia no s’han de patir en soledat.
Demanar ajuda i accedir als professionals de la salut mental és un pas i dir-ho en veu alta i desmitificar-ho, encara més. I a la primera mostra de falta de respecte o frases com: això són nervis, no és res, exageres, ja veuràs com demà estàs millor, no li facis cas… Planta’t, fes cas omís a comentaris aliens i escolta’t a tu mateix, les teves emocions.
Com a societat encara tenim molta feina a fer i ha de començar per cadascun de nosaltres. Ningú et pot fer sentir vulnerable ni opinar gratuïtament sobre la teva salut.
