HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catSobre pactes, governs i traïcions (i 2)

Sobre pactes, governs i traïcions (i 2)

Les dues ànimes de Castella i les Espanyes

Des del restabliment de la democràcia, era habitual que els grans partits espanyols pactessin amb els partits nacionalistes perifèrics per a obtenir la majoria necessària per a governar, quan no tenien majoria absoluta. De fet, el PP va arribar al poder, per primera vegada, en 1996, gràcies a un pacte amb els nacionalistes catalans. Ara, això li resulta impossible per la seva aliança amb Vox.

Se sol posar com a possible solució la “grossen koalition” d’Alemanya. Però aquest tipus d’acord té un gran inconvenient: mai la dreta alemanya ha donat suport a un govern del partit socialdemòcrata. Ha estat sempre a l’inrevés. També a Espanya. Però hi ha raons més profundes que ens porten a pensar que no seria una bona solució per als actuals problemes.

Els resultats electorals actuals no són casuals: deriven de les estructures profundes del país, i ens diuen que Espanya té una composició que requereix que es governi mitjançant pactes entre els partits estatals, on predominen els membres de llengua cultura i castellana, i els partits de la perifèria, en els quals predominen altres llengües i cultures.
El candidat del PP, com a gallec que és, ho entén i ha intentat fer passos en aquesta direcció, però cada vegada l’ha atacat amb duresa el que s’ha anomenat “la caverna política-mediàtica” de Madrid. Núñez Feijóo ha retrocedit, però així no s’aconsegueix governar l’Espanya d’avui.

El PSOE, aquesta vegada, està en condicions d’establir un pacte amb els partits de la perifèria. El curiós és que la coalició que cal fer per a escollir un nou govern ens recorda a la que va donar llum a la Segona República. Ara fa falta una coalició semblant per a acabar de resoldre el que la transició va deixar obert: el model territorial / nacional d’Espanya.

L’expresident González ho critica perquè ell, des de la transició (abans era diferent), sempre ha defensat el nacionalisme estatalista espanyol enfront dels nacionalismes perifèrics de base cultural. Però a la perifèria també s’ha defensat, com va fer el President Tarradellas, un nacionalisme estatalitzant. En la mesura en què les comunitats autònomes són l’Estat en cada autonomia, el nacionalisme de base cultural perifèric adquireix també una vessant política, és a dir, estatalista.

A principis dels anys 1950, en el seu exili de Mèxic, Pere Bosc Gimperà, historiador catalanista, i Anselmo Carretero, enginyer socialista, van elaborar el concepte de nació de nacions, és a dir, una nació política formada per nacions culturals (concepte recollit actualment en sentencies del Tribunal Constitucional). El concepte de “nacionalitats”, recollit en la constitució, deriva de l’obra de Carretero. És una concepció anàloga a la “nació de pobles”, que el centredreta va prendre d’Ortega y Gasset en pactar la constitució, i que procedia d’Hegel. Ara la realitat seria una mica més complexa: una nació política composta de nacions cultural-polítiques.

La concepció de Carretero desafia “la visió castellà-cèntrica hegemònica que identifica Castella amb Espanya sencera i que està tenyida d’elements imperialistes”. Com explica Lucía Payero, per a Carretero, Castella seria “intrínseca i consubstancialment federalista, víctima ella mateixa del centralisme i (…) perjudicada, com a font i exemple d’una Espanya federal”. Carretero descriu les dues “ànimes” de la nacionalitat castellana. Aquest és un temps de guerres culturals i a Espanya estem immersos en una guerra de cultures nacionals.

Quina és l’”ànima” veritable de Castella, la imperialista o la federalista? Si mirem com es comporten les tropes espanyoles en missions de cooperació (en aquests moments 17 en quatre continents) veiem que pràcticament no tenen conflictes amb les poblacions locals, a diferència d’altres països. Per això és probable que, en el fons, predomini l’“ànima” que Carretero anomena “federalista”. Aquest és el fil que recull el PSOE, a diferència de la dreta dura, que segueix el fil imperialista. Per cert, també en la “nacionalitats” perifèriques hi ha confrontacions entre diverses ànimes.

La concepció exposada per Carretero va ser recollida pel PSOE sota la forma de l’Espanya Plural proposta pel president català Maragall, recollida pel president Rodríguez Zapatero i aprovada en el Congrés del PSOE de 2017. Aquest enfocament es pot desenvolupar apel·lant a la concepció voluntarista de la nació (Ernest Renan): grups humans amb voluntat de construir una comunitat política. Aquesta comunitat política comparteix records, projectes de futur i sentiments de pertinença.

Aquesta concepció voluntarista de la nació ja va ser recollida a Catalunya pel president Pujol en la dècada de 1960, per a donar una resposta constructiva a la massiva immigració: tenim al davant més camins oberts del que solem creure.

Felipe Gonzalez se sent traït. Perquè el món ha canviat i no és com a ell li agradaria? No hauria de sorprendre’s tant. Denis Jeambar i Yves Roucaute, en Elogio a la traición. Sobre el arte de gobernar por medio de la negación (1988), explicaven que el sistema democràtic condueix al fet que, de tant en tant, s’hagi de “trair” les idees o les persones quan es queden desfasades respecte a una realitat canviant.

Aquest tipus de traïció, el canvi quan canvien les circumstàncies, no és covardia, sinó una manera de preservar la supervivència de la comunitat. El llibre que he esmentat posa els exemples de Suárez, de Miterrand, del mateix González (dues vegades, en la transició i en assumir el govern), i es podria afegir a molts, com De Gaulle, Roosevelt, etc.

Això no té res a veure amb cap oportunisme individual. No es tracta d’un assumpte de deshonestedat, sinó de responsabilitat. A més, la societat té un sistema de control: els votants decideixen a les eleccions si realment el que s’ha fet ha estat pel bé del país i de la seva gent o no.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 42 = 49

Últimes notícies