HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catSón els populistes de dretes els portaveus del malestar de la classe...

Són els populistes de dretes els portaveus del malestar de la classe obrera?

En els darrers mesos he vist dues pel·lícules/documentals. La una ‘Steve Bannon. El ideólogo de Trump’, estrenada el 2018 i, l’altra, ‘Brexit: una guerra incivil”, del 2019. Pel·lícules que han estat qualificades com a “pertorbadores” i “una crítica esgarrifosa de la política moderna”.

Aquestes pel·lícules em van fer reflexionar sobre alguns fenòmens xocants de la política de les nostres societats. Per complementar-les, he mirat diversos documentals sobre la divisió dels Estats Units i les conseqüències del Brexit, entre d’altres, acompanyats amb lectures sobre el tema.

Caldrà més d’un article per fer una reflexió sobre el material exposat en aquests documentals, que citaré àmpliament. Ho faig per evitar recaure en algunes idees del segle XIX, que ens poden impedir comprendre el que passa realment. Cal atendre el que veuen i pensen aquells que ho viuen en primera línia.

Al principi de la pel·lícula sobre el Brexit, Dominic Cumming, el director de la campanya per la sortida, va dient: “ Gran Bretanya fa soroll. […] porta grunyint algun temps. Un brunzit que només senten uns pocs. Mai s’atura.” I creu que ningú fa les preguntes pertinents.

Bannon, a la seva vegada, es mostra d’acord amb el discurs de Bernie Sanders durant la campanya electoral del 2016: “El nostre deure, com a poble, és dir a les altes esferes, als grans interessos monetaris, als rics contribuents de les campanyes, al Congrés, que l’statu quo no funciona per als treballadors estatunidencs. I exigim un canvi.” Bannon afegeix: “Si te’n vas a les ciutats de l’interior i et fixes en el nucli industrial d’aquest país … [veus que] la globalització ha provocat una carnisseria.” La seva conclusió és que “fa falta una reestructuració bastant radical, un replantejament.”

En els reportatges de Sistiaga sobre el Brexit, Chris McGlade, comediant, poeta i antic treballador d’una industria siderúrgica ja tancada, declara: “el poema ‘Dret a odiar’ va ser una cosa que vaig escriure per a exterioritzar els meus sentiments com a membre de la classe obrera respecte a la mentalitat progressista de la classe mitjana.”

Com explica l’exdiputat conservador Mark Robinson, no s’hauria aprovat el Brexit sense el suport del votants laboristes. McGlade ho explica així: “Nosaltres mai vam abandonar al partit laborista. El partit laborista ens va abandonar a nosaltres. Ara està sota el control i domini de la classe mitjana i de gent amb mentalitat progressista i liberal, i ells no comprenen a la classe obrera.”

Als Estats Units, més que de “classe obrera’ parlen de treballadors de ‘coll blau’ (blue collar), un terme que designa, bàsicament, als treballadors manuals, a diferencia dels anomenats ‘colls blancs’ (administratius, tècnics i quadres). En paraules de McGlade: “la classe treballadora és un estat mental, és com penses, és com ets, com t’han criat… ho engloba tot. No és només una qüestió de treball, és una actitud.” És a dir, una cultura.

El Brexit planteja, en paraules de Jon Sistiaga, un problema: “hi ha una cosa que continua sent matèria d’anàlisi i estupefacció per a la gran majoria de sociòlegs, aquesta unió de voluntats entre les classes socials obreres i les elits privilegiades.” En el cas de l’elecció de Trump, Bannon ho ha descrit com “conservadors al costat de populistes en un moviment econòmic nacionalista.”

El brevíssim director de comunicacions de la Casa Blanca, d’origen humil, que va acabar sent multimilionari, Anthony Scaramucci, reconeix que en fer-te ric “adquireixes els prejudicis col·lectius de la gent que t’envolta i no escoltes el clam dels de baix.” I dóna la seva explicació del fenomen Trump: “En el meu primer míting de Trump vaig tenir una epifania… vaig començar a parlar amb la gent i vaig pensar ‘Vaja! El senyor Trump ha connectat amb la gent amb la qual em vaig criar…’ Hi ha molta gent desesperada i jo no n’era conscient. Pateixen ansietat econòmica i voten en rebuig del statu quo. És un vot basat en la ràbia. […] quan es crea una bretxa en el teixit social el populisme es veu impulsat i això té conseqüències polítiques inesperades i indesitjables. Jo no ho havia vist però Trump si… i això que jo m’havia criat amb aquesta gent.”

Scaramucci fa el següent diagnòstic: “Hem passat de tenir una classe mitjana… i una classe treballadora amb aspiracions a una societat desesperada en trenta-cinc anys. I això té la seva explicació en les forces del comerç, en la globalització i en els errors comesos en traslladar la indústria fora dels Estats Units. Totes aquestes coses que vam fer, algunes per accident i altres de manera intencionada, han deixat a moltíssima gent desesperada… I cal treballar en solucions polítiques per a arreglar-ho.”

L’absència, al parer de Banon, d’un candidat demòcrata que tingues en compte la situació real de molts treballadors i de membres de les classes mitjanes va obrir la porta a Trump: “ens vam dir, tenim que… convertir… [a Hillary Clinton] en portaveu i guardiana del statu quo corrupte i incompetent, de l’elit, i a Trump en l’agent del canvi.”

Nancy Isenberg, autora de ‘White trash: los ignorados 400 años de historia de las clases sociales estadounidenses’ comenta: “La majoria de les persones que va votar a Trump el 2016 no creu en el mite de la meritocràcia –treballa intensament i seràs recompensat–. En la pràctica, aquest mite no se’ls aplica. (…) La idea d’anar a la universitat, una cosa que realment canvia els teus ingressos, tampoc se’ls aplica. I tenen por de perdre el seu estatus… No creuen en la idea del professional format perquè saben que això no serà possible per a ells i, probablement, tampoc per als seus fills. El que volen és… un retorn a les ocupacions de classe treballadora més estables, que han desaparegut perquè totes se les han emportat a altres països. […] no és que adorin al president [Trump], sinó que el que realment els agrada [d’ell] és que ha creat un espai on de sobte la gent ha de parar esment a la classe obrera blanca.”

Bannon, ja com a estratega en cap de la casa blanca, es va definir d’aquesta manera en unes declaracions a la premsa: “Soc un nacionalista econòmic. Els globalistes han tret els budells a la classe obrera nord-americana i creat una classe mitjana a Àsia. El tema ara és sobre els americans buscant que no els fotin.”

La globalització ha partit les societats occidentals entre els que n’han sortit beneficiats i els que han estat perjudicats, molt nombrosos. Trump i el Brexit han suposat una frenada. Però, de moment, no sembla que la globalització vagi a fer marxa enrere, encara que és probable que es moderi i es racionalitzi, i que s’apliquin polítiques econòmiques i socials correctores o compensatòries.

Isenberg aclareix que tractar d’explicar l’elecció de Trump en base al nacionalisme blanc, si be reflecteix una part del seu electorat, no capta be el fenomen. Als Estats Units se sol dir que la raça està en el centre de tot quan, segons demostra, realment és el classisme la causa principal. Martin Luther King ho va comprendre al final de la seva curta vida. Isenberg recalca que, als Estats Units, malgrat l’escenografia democràtica, la profunda divisió de classes fa que tan sols puguin ser congressistes o senadors els que tenen molts diners o accés a ells.

Tant el Brexit com Trump van ser el resultat d’una fractura en el sí de les diferents classes socials i d’unes aliances sui generis entre fraccions d’aquestes classes. ¿És una novetat la col·laboració de la classe obrera amb la burgesia nacionalista? No del tot.  La divisió que Bannon presenta entre ‘elits globalistes’ i ‘nacionalistes econòmics’ em recorda la distinció que va fer Mao Zedong a les dècades de 1920 i 1930 entre la ‘burgesia compradora’ (que estava vinculada a l’imperialisme) i la ‘burgesia nacionalista’.  Els comunistes xinesos i la burgesia nacionalista es van aliar entre el 1922 i el 1927 i entre 1937 i 1945, per a desfer-se primer d’un govern corrupte i pro-imperialista i després dels invasors japonesos. Ara be, Mao assenyalava que aquest tipus d’aliances són sempre conjunturals, transitòries.

Parts de “la classe obrera”, han experimentat diversos tipus d’aliances: amb la classe mitjana-baixa no mercantil en els moviments comunistes, que va donar lloc a un nou sistema, acabat en fracassos espectaculars; amb la petita burgesia, o classe mitjana mercantil, en el feixisme, que va destruir les democràcies i va acabar en guerres i desastres terrorífics; amb la ‘Intel·ligèntsia” (intel·lectuals, professors, professionals) en la socialdemocràcia, que va donar suport  al sindicalisme obrer i a l’Estat del Benestar, fins que als anys 90 va fer un gir (Blair, Clinton, Schroeder), distanciant-se de la seva base obrera. Ara sembla que estan rectificant, i comencen a recuperar-se electoralment.

De fet, Bannon diu que, d’haver-se presentat Bernie Sanders enlloc de Hillary Clinton, aquest hagués guanyat a Trump:  “no en tinc dubtes. Mira quines multituds reunia, entusiasme no li faltava, mira quin efecte en els millennials.” Que aquest diagnòstic era correcte, ho va demostrar la victòria de Biden, més pròxim als treballadors, encara que no tan com Sanders. Però va ser suficient per guanyar Trump.

L’economia i la societat han entrat en una d’aquestes èpoques de canvis profunds que es donen de tant en tant en la historia. Com a conseqüència, s’estan produint moviments tectònics en les profunditats de les classes socials. Ja hem vist, amb Trump i el Brexit, alguns terratrèmols. En hi hauran més. I no podem descartar possibles erupcions volcàniques.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 4 = 6

Últimes notícies

-->