Maria Cinta Rodríguez, o Maria Roques Rodríguez (nom de casada), és la primera i única dona ebrenca que se sap que va ser deportada als camps de concentració nazis, en concret a Ravensbürg i Neuengamme. Nascuda a la Galera (Montsià), va ser una important figura de la resistència francesa. Regentava un restaurant que servia d’enllaç i refugi per als pilots angloamericans. El canareu Joan Baptista Beltran ha investigat la vida de Maria Roques Rodríguez després d’identificar-la a través de l’Amical de Neuengamme, de la qual és delegat a Catalunya. Beltran va impulsar aquesta entitat de memòria després de buscar, des de 2005, la parella de joventut de la seva mare, un canareu deportat i mort a Wobelin, un subcamp de Neuengamme.
Maria Cinta Rodríguez va nàixer a la Galera el 1895. L’any 1914, amb la seva família, va migrar a França i allí es va casar amb un lleidatà de Linyola, Llorens Roques. Van tenir dues filles i un fill. En adoptar el cognom marital, se la va conèixer com a Maria Roques Rodríguez. Regentava un cafè-restaurant al municipi francès de Pàmiers.
En el moment que l’ocupació nazi s’estén per tota França, l’any 1942, la galerenca entra a formar part de la resistència francesa a través de “la xarxa François”. El seu local servia d’enllaç, per amagar i traslladar els pilots angloamericans que, abatuts, saltaven en paracaigudes. La Gestapo la va detenir el 1943 i va ingressar a la presó del Castelet de Saint-Michel de Tolosa.
La seva deportació es va fer efectiva els primers dies de febrer de 1944. Va ser traslladada cap a Ravensbürg en un comboi de 959 dones. 902 eren franceses i 12 espanyoles. Entre elles viatjava Neus Català. Al mes d’agost del mateix any, a Maria Roques Rodríguez la van traslladar a Neuengamme, prop d’Hamburg, al subcamp Beendorf-Helmstedt. Allí se la va obligar a treballar en la fabricació de material bèl·lic, en concret elements dels coets militars V2 amb què els nazis van bombardejar Londres.
L’alliberament
La galarenca va sobreviure a la barbàrie. L’1 de maig de 1945 va ser alliberada per la Creu Roja sueca, gràcies a un acord de l’entitat amb Heinrich Himmler, un dels principals líders nazis i cap de les SS. Amb un trasllat de diversos dies arriba, primer a París i, i després a Pàmiers, on anys més tard va treballar a l’hospital de la ciutat, com a empleada de la neteja.
Les dones resistents
El govern francès va reconèixer la seva condició de deportada resistent i el 1962 li van atorgar la Medalla de la Legió d’Honor en la categoria militar. En una fotografia d’aquell acte, es veu a Maria Roques Rodríguez, asseguda al centre, amb un gran ram de flors. Darrere seu hi ha també la lleidatana Conxita Ramos, una altra de les membres destacades de la resistència francesa que va sobreviure als camps nazis.
Joan Baptista Beltran reivindica que el paper de dona en la lluita antifeixista i la repressió que van patir milers s’ha de fer valer, perquè ha estat, un cop més, “silenciada“. “No hi ha tantes deportades – dones, com homes -, però s’ha de fer valer el paper de dona en la resistència francesa. Com la Maria, que es va jugar el tipus per lluitar contra l’ocupant alemany”, ha reclamat l’estudiós d’història.
Dos centenars d’ebrencs deportats
Com ha recordat Joan Baptista Beltran, Roques Rodríguez forma part de la llista de dos-cents ebrencs que ha identificat com a deportats als camps de concentració nazis. 61 van salvar la vida, un veí de Flix consta com a desaparegut i un veí d’Horta de Sant Joan va escapar d’un dels trens que anava al camp de Dachau. L’estudiós d’història contemporània d’Alcanar té en marxa diversos projectes per incidir i investigar en aquestes històries de vida, com és els cas del 14 deportats de Xerta, o els 36 de Tortosa, que li acaba d’encarregar el consistori, i com ja ha fet amb els d’Alcanar o els de la comarca del Montsià.
La recerca sobre de Roques Rodríguez també continuarà. Beltran té previst entrevistes imminents amb familiars, descendents de la germana de la Maria, la Teresa, que no va migrar a França amb la resta de la família. “No és una història tancada, jo continuaré investigant“, ha apuntat l’estudiós.
Va ser cap a l’any 2005 quan Beltran decideix “implicar-se de manera ferma i decidida” en la recerca de les històries dels deportats ebrencs, quan sap que la parella de joventut de la seva mare va morir en un camp de concentració i descobreix, massa tard per explicar-li a ella perquè ja havia mort, que José Gras Barrera havia mort l’1 de maig de 1945 a Neuengamme, tres dies abans de l’alliberament del camp nazi.
