La setmana passada, del 8 al 12 de setembre, van ser festes a Horta de Sant Joan (Terra Alta) i, com cada any, excepte el passat de la pandèmia, l’orquestrina Tal com Sona, de Paüls (Baix Ebre), actius des de 1987, van actuar ( i quina actuació!) pels carrers i places del poble.
Ens despertaven a les vuit o nou del matí, anunciant la festa. La gent sortia als balcons i finestres, guarnits amb la bandera catalana i la imatge de Sant Salvador, agraint la música desvetlladora. Després, a migdia, la missa de Festa Major, amb les autoritats municipals i les pubilles, els gegants i el ball de la jota d’Horta, tan alegre, que diria que era composta pel mestre Tomàs Gil Membrado, Tomaset de Quinto, excel·lent músic de sardanes, fill del poble, compositor de tota mena de ballables, que dirigí, abans de marxar a Barcelona el 1956, l’Orquestra Esmeralda, alguns músics de la qual encara viuen a Horta.
Em mirava el pas de la dotzena de músics de Tal com Sona (saxos, trompetes, clarinets, trombons de vares, etc.) i em semblava veure aquelles orquestres que tan bé van filmar els cineastes neorealistes italians, també dels anys 50 del segle XX (Fellini, Rosellini…), quan, allí com aquí, es vivien els anys posteriors de les guerres que van assolar Europa (i entre elles, la nostra).
Eren els anys en què aquest cronista era menut i encara té el record, segurament, de bandes semblants al poble natal de Vilanova. Per això, sempre m’ha emocionat veure el pas, ferm, compassat i solemne, d’aquestes bandes municipals en moviment, mirant la partitura i perfilant les melodies. Ho trobo d’una gran bellesa plàstica.
Entre els records, uns de recents (com el de la Banda de Camarles a l’Ampolla, el passat Sant Joan) i altres de més antics, com la Banda de Miravet, desfilant per la plaça de Catalunya, en el curs de les manifestacions a Barcelona pel tema de l’aigua. Veure els germans Vives (compositors de la meravella musical del Setge de Miravet), tocant i dirigint el conjunt va suposar per a mi un sotrac emocional. Hi veia el poble, fet art i compromís, escampant per la gran ciutat tot el que sortia de la bufera popular, nascuda vora el riu que volien espoliar.
De manera semblant, els de Tal com sona, arribats de l’altra banda del Port -de Paüls, com hem dit-, gent jove, perfectament preparada, que continua la sagrada tradició dels seus vells, quan aquests pobles tenien en la música l’únic agafador on sentir-se vius i alegrar la vida dels veïnats.
A la plaça, a l’hora dels vermuts, les famílies es retroben, acullen els forasters -com ha estat sempre en temps festius-, el jovent balla la jota al so d’aquesta tropa de Paüls i per l’aire, fins els ocells i les fulles de les moreres, semblen sentir la sorollosa harmonia que escampa el conjunt humà reunit.
Rialles, abraçades, mirades i converses a mitja veu -o a tota- que conformen un quadre de vitalitat popular, de proximitat i d’esperada confiança en un futur immediat que vol reprendre la memòria del que, abans de la garrotada pandèmica, ha estat sempre la relació als pobles, on, com a tot arreu, hi ha de tot, però on jo sempre hi veig, encara, una ànima gairebé immaculada de serenitat camperola.
