El passat dia 6 moria als 95 anys Felipe Tallada de Esteve, alcalde de Tortosa durant 12 anys (1967-1979). Com a periodista i com a polític el vaig conèixer i el vaig tractar en diferents moments i circumstàncies. Vàrem estar durament enfrontats, però també vàrem col·laborar civilitzadament al servei de la ciutat. Deixar constància de la relació amb ell em sembla un deure històric alhora que un sentiment de nostàlgia.
A finals dels cinquanta del segle passat es produeix un impuls regeneracionista a Tortosa superador del desastre de la postguerra. Els capdavanters eren els fills dels dirigents de la dreta d’avantguerra que s’aplegaren a l’entorn Fernando Bau, amb ell el secretari de la Cambra de la Propietat David Català; l’advocat Felipe Tallada, el notari Miguel Hernández, el terratinent José Lluch, l’industrial Joan Ballester i altres, tots a la franja entre els trenta i els quaranta anys i òbviament de dretes. Foren ells qui l’octubre de 1960 potenciaren l’accés de l’industrial Joaquim Fabra Grifoll a l’alcaldia que, set anys després seria substituït pel mateix Felipe Tallada. Tallada mai havia estat falangista; procedent d’una família de tradició de la Lliga, ara participava en el sector reformista del Règim a Tortosa, comptant amb el ple suport dels Bau. El mes d’octubre, en les primeres eleccions celebrades en el marc de la nova Llei, Fernando Bau i Felipe Tallada eren elegits Procuradores en Cortes, a més de Bau pare, que ho era pel seu càrrec i Federico Mayor Zaragoza per la seua condició de rector de la Universitat de Granada. El fet que el 1963 s’hagués rehabilitat Joaquim Bau Nolla amb importants càrrecs després de 25 anys marginat pel nucli dur del franquisme, atorgaren al grup tortosí una notable influència política contrastant amb els anys anteriors d’inoperància total.
L’any 1971 el govern va decidir situar la Refineria i l’ampliació del complex Petroquímic entorn de l’àrea Tarragona-Reus, contra l’aspiració ebrenca de situar-la entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita. En conèixer la notícia una sensació de frustració va envair la ciutat i, al cap de pocs dies es realitzà una concentració a la plaça de l’ajuntament, que la premsa d’aleshores xifrà en tres milers de persones, per exterioritzar la disconformitat i protesta per la decisió. La difusió dels fets pels mitjans informatius i les pressions de les institucions locals permeteren als governants tortosins desencallar els grans expedients aleshores en fase de projectes (la Residència Sanitària, el Parador de Turisme, el Polígon Industrial i el Pla infraestructures del Delta de l’Ebre). Totes les obres van posar-se en marxa entre 1972-73 i a ritme diferent, segons els casos, protagonitzaren la vida local durant els anys immediats. Altres realitzacions foren el Centre Regional de la UNED (1973); la Casa de la Cultura amb la façana gòtica del Palau Oliver de Boteller (1968); l’edifici dels Jutjats (1971), les Instal·lacions esportives municipals (1972), l’ampliació de l’Escola del Treball (1972), l’Hospital de Jesús (1972) i la Casa Sindical (1974). Un extraordinari resultat que no amagà, però, el seu cantó fosc per la permissivitat urbanística (Torre de Tortosa, Orleans, Coliseum, Zafer, Patronat, …) o afers polèmics com “Agribesa” a Vinallop.
Jo havia entrat com a corresponsal de La Vanguardia el 1964 i denunciava les irregularitats urbanístiques i altres aspectes de la gestió municipal, fet que em va suposar la marginació per part de l’Ajuntament i fins i tot l’agressió per un regidor de l’equip de Tallada (1976) que, en lloc de condemnar-ho, va amenaçar de denunciar-me als jutjats.
Quan va arribar la democràcia (1977) Tallada es va adaptar a la nova situació i va arribar a pactar amb els màxims dirigents locals dels partits emergents (Joan Martí de CiU, Josep M. Castells del PSUC, i jo mateix del PSC), que fèiem política alternativa en el marc del Congrés de Cultura Catalana. Tallada va oferir tot el suport de l’Ajuntament per a la celebració dels actes de cloenda del Congrés sota l’eslògan, gens franquista, de “Tortosa, cruïlla dels Països Catalans”. Davant la visita del president Tarradellas (1978), la col·laboració i relació personal s’enfortí i es va arribar a signar el que s’anomenaria “Pacte de l’Ebre” per a demanar tots junts al govern de la Generalitat reinstaurada un pla d’actuacions per al territori que es concretaria en la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre. Tarradellas va fer de Tallada un dels seus homes de confiança.
