Oriol Bartomeus en el seu assaig El peso del tiempo acaba amb una reflexió que des del mateix moment que la vaig llegir va semblar-me una definició genial del temps generacional: “La vida va, el tiempo pasa y a la vez pesa, y las generaciones se suceden, cargando cada una de ellas su pedazo de mundo. En parte, somos lo que el tiempo nos ha hecho ser y de acuerdo con ello creemos, pensamos y actuamos”. Els finals d’any comporten balanços i sensacions semblants a les descrites per Bartomeus en un context temporal més breu, en la compressió vital dels últims dotze mesos.
Estic prenent notes per aquest article quan encara Carlos del Amor no ens ha presentat el seu resum anual -enguany un càsting amb el bo i millor de l’escena actual, repartiment encapçalat pel gran Eduard Fernández, mereixedor de tots els reconeixements pels seus treballs donant vida a Manuel Vital i Enric Marco-; exercici el de fer repàs que no m’agrada gens, me genera més impotència que nostàlgia, qualsevol temps passat mai serà millor que el que ens espera -optimisme antropològic i fe indestructible en l’evolució de l’espècie sense abraçar el darwinisme.
Encetàvem l’any lamentant la mort de Luz Acero -veu de ràdio i “discos dedicados”-, immersos en una sequera històrica a la qual el conseller de torn pretenia posar remei amb solucions transvasistes a l’escassedat d’aigua dels regants del Priorat i l’àrea metropolitana de Barcelona. Sortosament, la pluja abundant de finals d’any va desactivar els somnis transvasistes del conseller Mascort quan només quedava l’expedició a Montserrat com a últim recurs.
La gent més jove i actualitzada parla de “tancar carpetes” quan es refereixen a fets, problemes o aspectes diversos ja gestionats, resolts i superats. No obstant, l’optimisme de la carpeta entra en terreny descoratjador quan aquesta es manté oberta pels segles dels segles. Alguns exemples comencen a tenir un punt de negligència si més no preocupant; un dilluns fred de febrer un atropellament a la carretera vella de Xerta segava la vida de Pedrito, un accident que va fer aflorar la situació dels sensesostre, un jove a qui el lloat Estat de Benestar no va poder atendre per a millorar-li l’existència. Després, quasi a finals d’any, les dades ens tornaven a parlar del creixement en els últims anys de les patologies mentals diagnosticades a l’Ebre – un augment del 62 % en els últims deu anys-, mentre que els recursos que les atenen segueixen sent sistèmicament insuficients.
Un altre any amb una dona morta per violència masclista a l’Ebre, la primavera acabada d’arribar ens escopia la realitat a la cara, la capital del Montsià es vestia de dol. I una altra carpeta eternament oberta, vint anys després d’una fita col·lectiva com fou la Ley Integral contra la Violencia de Género, avui les dones segueixen morint pel fet de ser-ho. I novament recursos insuficients a un territori dispers, inoperants diria jo si la mobilitat no s’encabeix entre els seus paràmetres tècnics i professionals.
Mentrestant, i per no perdre el costum -som gent de costums-, seguirem amb carpetes no resoltes esperant que el temps i la inversió pública les acabin tancant algun dia. Les dificultats del transport públic -menció especial al transport ferroviari-, fins a la fi de les obres del túnel de Berà anunciades per al proper dos de març. L’inici del 2+1 a la C12, tot creuant els dits perquè l’espera desesperant no acabi cobrant més vides i fent el recompte més insuportable. La posada en marxa de les millores del transport públic urbà, com pot ser el cas de Roquetes, on les polítiques públiques i les millores de serveis sempre acaben comportant retards cridaners en el temps. O per no fer-ho més llarg, seguirem esperant solucions i propostes habitacionals a un territori tensionat, on llevat de comptades excepcions, els poders públics encara no són conscients de la dimensió del problema. Com diria Sabina, “esta forma tan cobarde de no decirnos que no”.
Amb tot, sí que hi ha carpetes de les quals n’hem d’exigir el seu tancament per necessari, per higiènic i per democràtic. L’endemà d’haver acabat les Festes Majors de Roquetes, dos homes perdien la vida envestits per un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, l’accident va tenir lloc al pont del Mil·lenari la nit del vuit de juliol. La policia local de Tortosa en va investigar les causes, causes que mai s’han fet públiques. Caldria recordar per a tots aquells que ho hagin oblidat- la memòria és fràgil-, com fou de traumàtic aquest episodi que commocionà a tota la ciutadania de Roquetes, i com encara avui l’opinió pública resta a l’espera de les explicacions sobre les causes del fet. Entenc que una Catalunya immersa de ple en el segle XXI disposa de cossos policials eficients i professionals, i a la vegada pot sentir-se orgullosa d’una policia autonòmica integral i democràtica. Per tant, aquesta apagada informativa que a dia d’avui, quasi sis mesos després, ens amaga la descripció dels fets, les causes que els provoquen i, les mesures adoptades per a evitar-ne la repetició en el futur, no sembla una resposta a l’altura dels temps. Veurem si algú es dona per al·ludit/da.
Feliç any a tothom.
