Feia setmanes que volia escriure aquest article però circumstàncies personals i familiars m’ho han impedit. Ara, quan em proposo a escriure’l, el tema del qual us volia parlar no ha fet més que guanyar més protagonisme. És de fet, de rabiosa actualitat constant. M’explico. Fa dècades, i moltes, que a les Terres de l’Ebre tenim consciència d’un cert endarreriment pel que fa a la inversió en infraestructures, en l’aposta per polítiques econòmiques actives, per la generació d’oportunitats laborals i de mercat de treball… i és cert, i contrastable. Especialment en les darreres dècades hem vist com fins i tot una de les coses més idiosincràtiques d’aquest territori com és el riu, i conseqüentment tot allò que s’interconnecta, era objecte d’atac frontal amb el malson del PHN. Han continuat també en aquetes darreres dècades projecte d’abocadors, de plantes gasistes… i d’algunes altres actuacions que no han fet més que continuar dibuixant un panorama difícil, on les úniques instal·lacions que arribaven eren justament les que no volia ningú.
Aquest darrer any, l’incendi de la Ribera d’Ebre, i uns aiguats al sud del territori posaven novament en relleu un present difícil al nostre territori. Aquest darrer mes, el temporal Glòria obria la ferida en canal a la zona més deltaica i litoral. Tot plegat, per tant, des de dècades ençà, i molt particularment aquests darrers temps, dibuixen una situació de present molt complicada a les Terres de l’Ebre, i una situació de futur desdibuixada. Això ha generat, quan no arrelat, un sentiment de pessimisme, de negativitat, a vegades fins i tot desaforat, que no hauria de ser victimista però que es lògic que aflori amb ràbia i contundència.
Per acabar d’adobar-ho, aquesta setmana l’Institut d’Estadística de Catalunya ha publicat les projeccions de població municipal del conjunt del país entre el 2018 i el 2033. Un estudi que ha vingut només a posar base estadística de quelcom que ja sabíem, i del qual hem parlat en molts articles anteriors: Catalunya no és aliena al problema del despoblament rural, i per això, urgeix més que mai la definició del model territorial de la Catalunya del segle XXI. Ara bé, i com hem dit manta vegades, passant de la teoria a la concreció pràctica. D’aquestes projeccions de població, les comarques de l’Ebre, i molt en particular algun dels seus municipis, tenen creixements entre negatius i insuficients en el marc d’un equilibri demogràfic harmònic.
Davant de tot això, davant de tot aquest passat, davant d’aquest difícil present, i sobretot davant d’aquest incert futur, només hi ha una única solució, creure en el futur d’aquest territori i en totes les seves oportunitats ben reals, tot actuant amb una sola veu territorial: la de la unanimitat de tots els agents.
Aquests darrers anys la consciència ebrenca, l’orgull de ser d’aquí, s’ha afermat més que mai. Aquell orgull que es manifestava a Tortosa, Barcelona o Brussel·les ha de ser la llavor del present que hem de transformar i del futur que hem de dibuixar. Si observem bé les zones de Catalunya que experimentaran major creixement, veiem que hi ha dos factors determinants: l’eixamplament de la zona metropolitana i la línia mediterrània. Costa d’entendre que l’únic lloc d’aquesta línia mediterrània on el creixement és entre insignificant i moderat sigui a les Terres de l’Ebre. És a dir, es donen les circumstàncies territorials i geogràfiques perquè el nostre sigui també una terra plena d’oportunitats, i la centralitat com a zona de pas -i de parada- de tot tipus d’infraestructures ha de ser una oportunitat a treballar d’entre les qüestions primeres, perquè la nostra no és una terra a un racó del mapa o al mig de les muntanyes. Com ho ha de ser també la riquesa ambiental, la qualitat de vida, i la molta superfície pendent de poder-se desenvolupar des d’una perspectiva econòmica, industrial i comercial. Per tant, tenim els actius, i hem demostrat que fins i tot en tenim la consciència desperta, i no podem caure en el pessimisme, ans al contrari. El que hem de fer és exigir un pacte territorial, econòmic i social que garanteixi i viabilitzi el futur del nostre territori i la creació d’oportunitats, amb una connectivitat a les grans zones demogràfiques de Catalunya pròpies del segle XXI, i amb una única veu, en termes territorials, socials, però també, institucionals.
Així, i per començar, i mentre dissortadament la Llei de governs locals de Catalunya, que ha de viabilitzar l’anhelada Vegueria de les Terres de l’Ebre, i l’organització territorial del país, motor de bona part d’això que estem parlant, roman a un calaix, caldrà que singularment ens dotem d’eines institucionals i de govern que ens apropin a tots aquests objectius, i que amb la veu del territori alta i clara, i unida, ens portin progressivament cap a un futur territorial compartit i merescut. Cap a un futur ple d’oportunitats per al territori, i sobretot, per a la seua gent.
