Catalunya tenia, en començar aquest any 2024, ja més de vuit milions d’habitants censats. Prop de cinc milions estaven empadronats a l’àrea metropolitana de Barcelona, l’àrea més poblada amb prop d’un 62,5 % dels habitants del país. Una realitat que, sovint, esdevé un problema de doble fulla, i només cal escoltar qualsevol informatiu d’àmbit nacional per veure-ho clar. Els inconvenients de la capital venen, quasi sempre, relacionats amb l’alta densitat de població i els usos de l’espai urbà, que provoquen sovint problemes de convivència. Els exemples són evidents: preus de pisos desorbitats, el soroll dels patis d’escola, els grans embussos i el trànsit, o la massificació turística. En definitiva, hi ha massa gent en poc espai.
A l’altre extrem de la balança, però, els territoris rurals lluiten per sobreviure. Els problemes, ja molt coneguts a casa nostra: falta de serveis, transport públic cada cop més deficitari, falta de metges en pobles petits, població envellida i cada cop més dificultat per accedir a habitatges que s’han quedat antics i que, sense un futur clar, és difícil que se’n construeixin de nous. Poca gent, i molt de territori. És, al cap i a la fi, una de les singularitats que té el nostre país des de fa dècades, i que s’ha d’assumir com allò que és realment: una problemàtica a dues bandes i que necessita polítiques actives, especialitzades i també singulars per als territoris. Les necessitats en la gestió del sòl, els establiments comercials, els cossos d’emergència, els serveis públics o l’impuls de la llengua disten molt entre la capital i allò que en diuen “comarques” o “territori”. Per tant, requereixen polítiques específiques, diferents i descentralitzades enfront de decisions uniformitzadores preses des dels despatxos de la gran ciutat. La singularitat de Catalunya dins l’Estat és inqüestionable, com també ho és la dels diferents territoris que la conformen.
