Més de dos mesos han estat els bars tancats i amb ells les taules i cadires a terrasses de carrer. La ciutat restava morta i la gent atemorida tancada a casa En cloure el confinament tothom ha sortit amb ganes de respirar, caminar i seure a la terrassa d’un bar per veure passar el món davant seu. Els cafès han tornat a la vida. Malauradament no en tots els casos s’ha fet manteniment de les mesures de seguretat establertes. Déu faça…¡
Els cafès han estat sempre lloc de retrobament. Ara s’anomenen cafeteries, abans se’n deien bars els més polits a centres urbans, o tavernes els perifèrics i més descurats, fins i tot alguns es motejaven cantines en to pejoratiu. En tots els casos, però, eren llocs de trobada, de combinar la libació, vermut als bars, got de vi a les tavernes, amb la xerrada o la partida de cartes. Fins als anys trenta del segle passat les dones tenien vedat poder-hi entrar perquè els costums socials no ho veien amb bons ulls. Aquesta interdicció ha estat efectiva per als capellans i religiosos fins fa ben poc temps.
Les nostres comarques són terres de cafès. Des de les viles fins a les ciutats. Als pobles més petits hi ha llocs que donen sentit d’existència: l’església, l’ajuntament, l’escola, el cementiri, la tenda de queviures i el cafè. Quan en tanca algun el poble comença a morir, però el que es manté fins al final és el bar, sovint resistint dins la botigueta.
Tortosa té una llarga història de cafès populars. El Cafè Espanyol al carrer Cervantes, i el Negresco, als baixos de l’actual Cambra de Comerç, on es trobaven els lletraferits i artistes tortosins. Al Cafè de l’Hotel Siboni, feien les seves trobades festeres els joves del Club Universitari. L’espaiós Cafè Mundial, a la cantonada de l’avinguda Pi Margall amb el carrer de la Unió, era el lloc de concentració de pagesos i artesans. El dilluns al matí, amb la Fira a la vora el riu, allí es tancaven les transaccions de compravenda de bestiar i altres elements agrícoles; els diumenges, una vintena de colles passaven la tarda jugant a les cartes. El Bar del Parque i el Bar Ribera, encara viu, que era com una mena d’estació de sortida del Carrilet
Els anys seixanta del segle passat hi havia dos cafès que no tancaven mai: el bar Chicote i el bar de l’Estació. El Chicote era a la cantonada del carrer Berenguer amb el Cervantes, davant del Banc d’Espanya i de la Caserna de la Guàrdia Civil. El Chicote era de dos socis, Juanito Tolós, que era qui feia el primer torn fins a les tres de la matinada i Paco Gassó, que el rellevava la resta de la nit. S’hi trobaven els noctàmbuls i a un petit reservat s’hi havia arribat a jugar fort. Quan venia el Teatre Argentino, en acabar la funció les ballarines feien cap al Chicote a ressopar i algú del poble s’hi acostava per ensumar. Cap a principis dels setanta, al matí hi havia una popular tertúlia de la qual jo n’era part: l’advocat Torres, clandestí cap del PSUC, els metges Fernando González i Enrique Llorca, el dentista Evaristo Martí, i el capità de la Guàrdia Civil Clemente Buesa. Amb els anys, els que quedaven de la trobada amb altres com els germans Monllau i l’advocat Murall es van traslladar primer al Bar Sport i després al de l’Hotel Berenguer. Tots tres bars són llegenda i cadascun d’ells donaria per a un llibre.
Al Café de l’Estació sempre hi havia gent esperant les combinacions entre trens amb origen o destinació a Barcelona o al sud d’Espanya, la línia cap a l’Aragó, la propera estació d’autobusos i el carrilet de la Cava. El bar de l’estació era punt de referència a Tortosa; la darrera copa es feia allí, fora l’hora que fora. Darrere el taulell la senyora Maria Busquets, sempre disposada a la conversa, el seu marit i el seu cunyat, germans Saporta, i els seus fills o nebots, els dos Lluís Saporta. A l’altra banda del taulell gent de tota mena, un univers estrany i viu: alguns endormiscats afermant els colzes sobre les taules rodones de marbre blanc; de tant en tant la desorientada buscona de torn; algun passat de rosca amb una copa de més; policies de “la secreta” i Guàrdia Civil; i els ferroviaris i els passatgers dels trens de nit (els correus i els expressos que es creuaven a Tortosa) baixaven uns instants per comprar beguda o algun entrepà.
A més, hi havien els casinos: Centre el Comerç, Club de Tenis, Cercle Artístic, continuació de l’antic Ateneu, tots amb llarga història de la qual n’escriurem un altre dia.
