Sovint, quan un periodista es desplaça a una zona marcada per un conflicte, un dels primers pensaments que li ve al cap és en quina situació mental trobarà els protagonistes, les víctimes. Les ferides d’haver sigut testimonis de la violència més primària són difícils de cicatritzar.
Fa unes dies vaig arribar d’un d’aquests llocs: de Bangladesh. Concretament, de la seva frontera amb Birmània, on prop d’un milió de persones de l’ètnia rohingya -una de les minories ètniques més castigades i perseguides del món- han escapat de l’horror més fosc perpetrat per l’exèrcit de Birmània. Des de l’estiu del 2017, aquesta comunitat -històricament discriminada i privada, entre d’altres, del dret de la ciutadania- està sent víctima d’una neteja ètnica de manual, d’un genocidi encobert que busca fer desaparèixer tots els rohingyes de Birmània. El nivell de violència és esfereïdor: famílies senceres cremades vives a l’interior de les seves cases, nadons trossejats amb espases, dones violades i després decapitades, afusellaments col·lectius de centenars de rohingyes, infants a qui els han tallat el penis perquè no es puguin reproduir, aldees totalment massacrades, i un llarg etcètera que podria ocupar tot aquest tros de paper.
En altres viatges, per exemple en el cas de les víctimes de la guerra de Sudan del Sud, de Síria, o dels migrants que es juguen la vida per creuar el Mediterrani i arribar a Europa, recordo que a alguns dels protagonistes els costava explicar el seu testimoni. En aquest últim, no hi va haver excepció: tot i que també estaven molt traumatitzats, tots volien que la seva veu fos escoltada. De fet, alguns em demanaven explicar la seva història a càmera, volien que el món els escoltés, que els ajudés. I això explica una altra realitat pràcticament genèrica d’aquestes persones marcades per un conflicte: com que el món els sol donar l’esquena, necessiten fer un esforç molt gran perquè aquestes barbaritats no quedin oblidades. Malgrat les ferides mentals, opten per trencar el silenci.
