Fa just dos setmanes que ha començat el mundial de rugbi a França. Tot i que el primer partit internacional se va disputar l’any 1871 entre Escòcia i Anglaterra i l’embrió de l’actual Sis Nacions se va iniciar el 1882, amb la participació de les citades anteriors seleccions més Gal·les i Irlanda (França s’incorpora al torneig el 1910 i Itàlia el 2000), només s’han celebrat 10 mundials (la primera edició fou l’any 1987), a pesar de tractar-se d’un esport molt més que centenari!
La manca d’un campionat global se va cobrir, durant dècades, en la realització de diverses gires internacionals que enfrontaven – tradicionalment – els equips del Sis Nacions excepte Itàlia, amb les potències de l’hemisferi sud, a saber: Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica. Cal destacar les gires dels British and Irish Lions, equip de rugbi compost pels millors jugadors d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda (República d’Irlanda i Irlanda del Nord), que periòdicament es reuneixen per disputar partits, preferentment per l’hemisferi sud (primera gira el 1888!). O la famosa gira dels All Blacks per les illes Britàniques l’any 1905, amb 31 victòries en 32 partits en 6 mesos…
Des del 1996, les superpotències australs disposen d’un campionat anual propi (The Rugby Championship), amb la participació de les ja 3 conegudes Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica, més Argentina (a partir de 2012). I recentment, s’ha obert una finestra a Europa amb el Autumn Nations Series, on durant els caps de setmana de novembre els pesos pesants de l’hemisferi sud intenten derrotar als millors equips del Sis Nacions. A més, altres equips com Fiji, Georgia o Japó, també tenen l’oportunitat d’enfrontar-se als millors d’Europa.
Retornant al Mundial de França, tenim elements de sobra per enganxar-nos al rugbi.
El primer, els himnes. Sempre m’han agradat els himnes abans dels partits. Sobretot des que vaig veure la meua primera Copa Calcuta per TVE-2, partit que enfrontava el XV del Card (Escòcia) amb el XV de la Rosa (Anglaterra), a mitjan dècada dels ‘80, on un anyorat Ramon Trecet feia de comentarista. Veure els jugadors escocesos abraçats, cantant a pulmó el Flower of Scotland, mentre el so estrident de les gaites inundaven l’estadi Murrayfield d’Edimburg, ple de gom a gom, amb els fans deixant-se la gola…. “gallina de piel”.
O veure jugadors, enormes, bèsties, autèntics tancs, plorant a llàgrima viva mentre sonen les notes del seu himne nacional…. En aquesta faceta del joc, els campions de la llagrimeta fàcil són els italians i argentins (¡lo siento, Mago!).
Segon: els jugadors, les aficions i la cervesa. Ambient impressionant als carrers -abans i sobretot després dels partits, no importa el resultat- i a les graderies, on les aficions rivals se respecten entre elles (un exemple és el partit inaugural, on el públic majoritàriament francès, va guardar un silenci celestial mentre els All Blacks feien la haka). I la cervesa. Bé, és legal beure cervesa amb alcohol a l’estadi i pel seu entorn. Res a veure amb el futbol. Per alguna cosa la copa d’Europa de rugbi es diu Heineken Cup. I els jugadors. Respecte total cap a l’àrbitre, admiració cap a l’adversari, passadís al final del partit. I per concloure, el tradicional Tercer Temps amb els protagonistes dels dos equips compartint una birra i un pica-pica mentre confraternitzen. Apreneu, futbolers!
Les hakes. La tercera raó. Totes les seleccions de la Polinèsia realitzen una dansa, abans del partit, inspirada en les dels guerrers locals. La haka “Kama Te” dels All Blacks és la més popular de totes (actualment la combinen amb la haka “Kapa O Pango”). Fiji, amb quasi un milió d’habitants, i 9 participacions mundialistes, empra el “Cibi”. Samoa, amb poc més de dos-cents mil habitants i també amb 9 presències al Mundial, realitza la “Siva Tau”, creada el 1991. Tonga, amb just cent mil habitants i 9 increïbles participacions, balla el “Sipi Tau”. Sense dubte, el talent en brut d’aquest esport floreix a la Polinèsia.
La quarta: el palmarès. 9 edicions amb 3 triomfs per Nova Zelanda i Sud-àfrica, 2 per Austràlia i una sola victòria per un combinat de l’hemisferi nord, Anglaterra (2003), amb el mític drop de Johnny Wilkinson contra Austràlia. Enguany, sembla que França com amfitriona i amb un gran equip i Irlanda, primera al rànquing mundial i guanyadora del darrer Sis Nacions amb Gran Slam inclòs (guanyant tots els partits), poden fer saltar la banca (Pere Luque ho pronostica verd).
La cinquena i última (l’ebre m’ha amenaçat). Els sobrenoms. Molts equips són reconeguts per altres noms, associats a animals, plantes, colors, flors i, fins i tot, de guerrers. Alguns exemples: Els Wallabies (Austràlia. Marsupial més petit que un cangur); Los Pumas (Argentina. A l’escut porten un jaguar, però en una gira per Sud-àfrica els periodistes locals van pensar que era un puma… i la resta ja és història); Els Springboks (Sudàfrica. Petit antílop); Els Ikale Tahi (Tonga, les Àligues marines); Les Bleus (França aka Els Blaus o el XV del Gall); Red Dragons (Gal·les, pel dragó roig de la bandera); Manu Samoa (Samoa. Nom d’un antic guerrer de l’illa); Los Taus (Amposta. Per la proteïna que les rates d’aigua van aportar als nostres avantpassats). I així, un llarg etcètera.
En fi, si voleu saber-ne més, de l’scrum, line out, ruck o maul… Los Taus d’Amposta Rugby Club t’obriran els braços. Estem al Serengueti Stadium (pista d’atletisme) d’Amposta. Contacte: @lostausdampostarcte Tel. 698 932 670.
