Estem dinant, a mitjan primer plat, riiing, el telèfon -Qui deu ser ara? M’aixeco m’empasso el que tinc a la boca “-Diguem? Hola, Buenos días, me llamo Ana Gonzalez, es usted el titular de la línia telefònica? Diguem? Que si es ústed el titular del telefono? Com? No l’entenc. Que si ústed es el titular… no l’entenc, no sé què diu, en quin idioma em parla? Ah, perdone…” Penja. Torno a continuar dinant. Quina murga! Et volen vendre de tot, contractes de telèfon, de llum i què em sé jo. Et molesten a qualsevol hora, a vegades són les nou de la nit. L’altre dia m’invitaven a la inauguració d’un centre privat de salut, al barri de Lavapies. -Xeic, despistat! Burro! Estàs trucant a Catalunya!… No em deu entendre.
Si tinc falta d’alguna cosa ja me la buscaré, i si no estic conten en la companyia del telèfon o de la llum, ja m’hi preocuparé. A què tantes trucades inoportunes!
Sempre els contesto en català. Vinga home! Si et truquen a casa pel seu interès, que em parlen en la llengua que jo parlo. Quan a mi m’interessa alguna cosa, si em toca parlar en castellà, prendré paciència, però si no hi tinc gens d’interès, no vull cedir.
Vaig anar a escola i per força, vaig aprendre en castellà. Ens van prohibir la nostra llengua. Mai ens van parlar ni de literatura, ni de poesia, ni de la història de Catalunya. I ara encara, ens hem de sotmetre a la llengua de l’opressor?
Diuen que Catalunya és una societat bilingüe. Sí, però, per haver-nos imposat a la força el castellà. Encara hi ha partits, que el seu principal objectiu és, anorrear la nostra llengua, dient que els defensors del català, som uns dictadors pocs menys de nazis. Ens acusen del que ells o els seus antecessors, ens han fet a nosaltres.
Perdoneu, però, fa temps que parlo i contesto en català a tothom, encara que siguin emigrants, gitanos i Guàrdies Civils. El dia que em toque parlar davant d’un jutge, ja veurem si ens entendrem. Mentrestant, quan em fan una oferta per telèfon, em diverteix dir, que no entenc el què em diuen.
