Un bon referent ho és TOT

No tinc clares ni les dates comercials que avui en dia s’anuncien amb lletres grans als aparadors; per això, una de les típiques festes que se’m passa sempre és el dia del pare. Aprofitant aquesta distracció i que el meu acaba de fer anys, he decidit dedicar aquestes línies als PARES… que jo soc molt de l’‘Ay, Mamá’ de Rigoberta Bandini, però després de tanta ‘mamamamama’ penso que potser he descuidat l’homenatge que també mereixen aquells homes que donen la vida i cuiden els seus fills. Sense elles, seria impossible, però ells -nosaltres- també podem i hem de ser part essencial del procés. A casa meua, res ni ningú hauria sigut igual sense ell. I és que si penso en mon pare, la llista de coses que admiro és molt llarga. Això sí, no totes les aplico al meu dia a dia, i, quan dic això, penso en la passió per l’esport. Des de ben jove, el ciclisme, i ara, el pàdel. El més fort de tot plegat és que sumar cursos no li minva l’energia, tot el contrari! Com més temps passa, més ganes en té, i això em fascina. Com també envejo la seua professionalitat i compromís a l’hora de treballar, que va posar en marxa molt abans de la majoria d’edat… com tantes i tantes persones de la seua generació. Em deixo mil coses, però també vull reflexionar en veu alta sobre la metxa curta. Per què paguem els problemes del dia a dia amb qui més confiança tenim? Ho comparteixo aquí, per si algú s’hi pot sentir identificat. Que la metxa curta no ens faça oblidar com els arribem a estimar, els nostres pares. Pels que estan, però també (i sobretot) pels que ja no hi són… Visca els pares! Jaume Borja Carles, moltes gràcies per tot i per tant.