Quan era petita vaig anar uns sis cops al Camp Nou. No n’entenia gaire, de futbol, però a casa meva els colors blaugrana sempre s’havien sentit molt a dintre i al meu pare li agradava portar-nos a l’estadi a mi i al meu germà. Tot i que no em considerava una gran aficionada, recordo els partits amb il·lusió i emoció. No va ser fins fa tres setmanes que vaig tornar al Camp Nou. Però aquest cop no va ser per veure aquell Barça triomfant de Guardiola, ni per acompanyar el meu pare. Aquesta vegada vaig anar-hi amb les amigues –la majoria, unes inexpertes en el tema–per veure el Barça femení. 91.553 persones veient un equip de noies jugant a futbol. Va ser màgic. Va ser històric.
El futbol sempre ha estat arrelat a la cultura i tradició europees. Els diners que mou aquest esport, l’afició que hi ha al darrere, ambdues xifres són desorbitats. A quina de les vostres cases no hi ha algun aficionat? Ara bé, de quin futbol parlem? Parlem de Messi, de Cristiano Ronaldo, d’Mbappé… Fins fa un any, el nom d’Alexia Putellas no ens hauria sonat ni a una quarta part dels qui ara estem vivint aquest fet com una il·lusió.
La societat patriarcal en la qual ens hem educat sempre ha deixat de banda la figura femenina en tots els àmbits; l’esport, un d’ells. I és que els prejudicis mai han faltat. Una dona que corre, que salta, que juga amb una pilota; és una dona masculina, homosexual… Per quins motius? Per la seva forma de vestir, per dur uns pantalons? Per tallar-se el cabell curt? Fa vint-i-cinc anys, quan la gent anava a veure jugar a les noies, s’anava més per veure la figura femenina d’una manera sexualitzada que no pas per veure el joc. Tot plegat, fastigós.
Sortosament, avui dia ja no tothom pensa així. I s’està demostrant, a poc a poc, gràcies al treball i l’esforç que elles, les qui ho pateixen veritablement, i l’afició fem amb els nostres actes. Però les desigualtats entre l’home i la dona continuen existint.
He volgut anar una mica més enllà i fer recerca del panorama del futbol femení europeu. Dels 16 equips classificats per als vuitens de final de la Champions League masculina d’aquest any, 15 tenen secció femenina. Fins i tot he quedat sorpresa.
D’aquests 15, cinc van ser creats abans de l’any 2000, tres entre el 2000 i el 2010; i set després del 2010. El que això significa és que fins fa ben poc el futbol femení no es valorava; i és que no va ser fins a l’any 2018 que es va entregar la primera Pilota d’Or femenina, cerimònia en la qual, no oblidem, el DJ que va entregar el premi a Ada Hergerberg li va demanar que ballés twerk.
O també podem parlar dels preus per anar al Camp Nou. Una entrada per veure el clàssic de la secció masculina no baixa dels 100 euros. Ara bé, veure el clàssic femení del 30 de març em va costar, ni més ni menys que 7 euros i mig.
És evident que s’estan produint canvis. Els partits de fa tres setmanes i de fa dos dies al Camp Nou ho confirmen. El Barça femení està fent història en tots els aspectes. I és que crec que totes i tots estarem d’acord en el fet que aquesta és una qüestió que va molt més enllà dels colors. Els qui hem anat al Camp hem viscut dies inoblidables. Sembla una festa, i així ho celebren les jugadores, emocionades, entre llàgrimes i somriures. Perquè s’ho mereixen.
Tant de bo en un futur, quan parlem de futbol, no només ens vingui al cap la imatge de Pedri sinó també la de Claudia Pina. Tant de bo això que estem vivint amb el futbol passés amb tots els esports. Tant de bo la dona que corre, la que salta, la que juga amb una pilota no hagi de sentir més comentaris despectius i menyspreatius cap a la seva figura com a dona i com a professional de l’esport. Tant de bo tots els jocs siguin vàlids, que no els infravalorem, que no comparem entre les competicions femenines i masculines. Tant de bo totes les desigualtats desapareguin i algun dia no se’ns faci estrany, ni nou, anar a veure les noies jugar. Tant de bo algun dia anem al Camp Nou i només sigui ‘un dia de partit’…
