Per a obtindre els objectius climàtics per al 2050, cal una reducció de les emissions contaminants que no es pot assolir amb l’actual ritme d’aplicació de mesures per part de la indústria catalana. Això no vol dir que les empreses hagen de renunciar a cap de les palanques que poden suposar petits passos cap a la descarbonització, però mentre no madura la tecnologia i no es puga convertir el diòxid de carboni en subproductes que permeten aixecar al seu voltant una economia circular a escala industrial, calen projectes de llarg abast com els magatzems permanents de captura de CO2, on este gas roman de forma definitiva i se n’evita l’emissió a l’atmosfera. Un exemple és el projecte de Repsol TarraCO2, que es desenvoluparia al davant de la costa de l’Ebre, més o menys equidistant entre el Delta i el port de Tarragona i que, si s’acaba materialitzant, rebrà una injecció milionària de la Comissió Europa, que ja s’hi ha compromès.
Estos són projectes que han de garantir la màxima seguretat i cal tindre en compte que el risc zero gairebé no existix, per la qual cosa s’ha d’exigir la màxima rigorositat -de la companyia i de l’Administració- durant el període d’anàlisi de la seua viabilitat tècnica. És natural que este tipus de projectes aixequen suspicàcies, i Repsol ho ha de saber explicar tot molt bé per a obtindre l’anomenada llicència social. Com a atenuant de sortida, sembla que la tecnologia d’estos dipòsits comença a estar prou madura per a plantejar-la durant un període de transició, fins que del CO2 se’n puguen fer carburants i altres béns preuats.
