Un sol d’injustícia

El canvi climàtic ens ha agafat en calces. No cal ser científic per a constatar-ho, només ebrenc. Any rere any es repeteix la seqüència: barrancades, inundacions, mossegades al Delta i ferotges incendis, l’últim, esta setmana.

Els experts, molt sovint des d’estes mateixes pàgines, adverteixen que ara ja només ens queda la resiliència: adaptar-nos a viure amb el canvi climàtic, invertir en gestió forestal, deixar d’urbanitzar la costa, protegir el litoral… i, si encara serveix d’alguna cosa, reduir les emissions.

Però amb l’onada de calor tan primerenca d’esta setmana m’adono que el canvi climàtic també és una qüestió social, que encara tenim menys resolta. Perquè la pobresa energètica no és només tenir calefacció per a l’hivern. També és protegir-se de les temperatures cada cop més extremes de l’estiu.

Té les mateixes oportunitats una família amb pocs recursos que una d’acomodada d’engegar (si en té) l’aire condicionat? O de capbussar-se en una piscina? I amb un preu de la llum desbocat i sense frens?

I a les escoles? Està preparat l’ensenyament públic per a garantir un ambient fresc pels xiquets quan la majoria d’aules no estan climatitzades i moltes continuen sent barracons? I que me’n dieu, dels treballadors? Qui es protegeix millor de sol abrasador? Un pagès o un paleta, o algú que treballa en un despatx?

Si les successives crisis econòmiques ens dibuixen una societat més desigual, no ens hauria d’estranyar que la crisi climàtica també creï supervivents de primera i supervivents de segona. No siguem ingenus. Amb ventar-nos i beure aigua sovint no n’hi haurà prou.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 18 = 21

Últimes notícies