HomeCrònicaUn vestidor d’un camp de futbol, el primer record de l'Ebre

Un vestidor d’un camp de futbol, el primer record de l’Ebre

Probablement, el meu primer record del Setmanari L’EBRE és en un vestidor d’un camp de futbol. Devia tenir vuit o nou anys. O deu o onze. I algun pare, o el mateix entrenador, ens havia portat un exemplar del diari. A la secció d’esports hi apareixíem natros: una foto de la plantilla d’aquell any, feta en un camp de terra que, m’atreviria a dir, era el d’Horta de Sant Joan. Allò, en certa manera, va marcar un precedent.

Des de llavors, cada setmana algú portava el diari, perquè ens agradava repassar els resultats de la jornada anterior, mirar i remirar la classificació de la lliga i, també llegir, en veu alta, una petita crònica sobre el partit que havíem jugat el cap de setmana. Suposo que, d’alguna manera, ens feia sentir especials. Un dels grans valors de la premsa local és la proximitat. I crec que hi ha pocs exemples que ho sintetitzin millor que un grup de xiquets de vuit, nou o onze anys que, cada divendres, tenien ganes de llegir el diari perquè en aquelles pàgines hi sortien ells.

Els meus pares són des de fa anys subscriptors de Setmanari L’EBRE. Cada setmana el diari anava voltant per casa. Però, per a mi, aquest fet va començar a tenir una rellevància especial a partir del 2013, quan vaig marxar a Barcelona a estudiar Periodisme.

Llavors ja ho fèiem tot -o pràcticament tota través d’Internet, també informar- nos, però el moment de tornar al poble cada cap de setmana -o gairebé- i fullejar les pàgines del setmanari era una manera -segurament més simbòlica que real- de seguir connectat a casa. Ara em continua passant: ja no vinc tant al poble com ho feia quan estudiava, però cada cap de setmana que ho faig, en algun moment, pregunto: “Sabeu on està L’Ebre?”.

És cert que jo tinc una mena de privilegi afegit, que fa que el meu vincle amb el grup Ebre sigui especial: he tingut la sort de conèixer bona part de les persones que, cada setmana, treballen perquè el setmanari arribi als quioscos els divendres. També les que fan tele i ràdio. Per a mi, igual com per a molts periodistes ebrencs, Setmanari L’EBRE va ser la primera “casa” laboral.

El primer cop que vaig treballar en una redacció va ser a la del setmanari: un estiu, quan encara era estudiant, Òscar, Ximo i Arasa em van donar l’oportunitat de ser-hi. Vaig aprendre, m’ho vaig passar bé i, sobretot, vaig reafirmar, encara més, que la meva vida havia d’anar lligada al periodisme. I això últim és essencial en qualsevol trajectòria laboral: si la primera experiència és bona, et dona embranzida per afrontar tot el que vingui després.

Hauríem d’estar contents. Que el Setmanari haja arribat als 1.000 números -es diu ràpid- és un bon motiu per treure els pastissets i el cava de la nevera. I quan utilitzo la primera persona del plural no ho faig només per referir-me als treballadors de la casa o al sector periodístic, sinó també a tota la societat de les Terres de l’Ebre.

Els qui em coneixeu sabreu que presumeixo allà on vaig de ser de l’Ebre, d’haver nascut i crescut aquí. I crec que, entre la gent de la meva edat, és un sentiment prou compartit. Molts em diuen que abans això no era així: que els joves i no tan joves que marxaven fora no reivindicaven tant els seus orígens com ho fem ara. Hi ha molts factors, crec, que han potenciat aquest orgull ebrenc. I humilment, penso que el setmanari n’ha sigut un. Suposo que, com em passava a mi de petit llegint L’Ebre entre vestidors de futbol, tenir un diari que parla de natros ens ha ajudat a sentir-nos una mica més especials.

Francesc Millan
Francesc Millan
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

25 + = 35

Últimes notícies