Les entitats sobiranistes van tornar a congregar al cor de Barcelona centenars de milers de catalans i milers d’ebrencs que volen la dependència de Catalunya però que, a més a més, van posar l’accent en la reclamació de llibertat per als líders independentistes empresonats o a l’exili. Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana. Una barbaritat, per setè any consecutiu, i novament de forma inqüestionablement cívica, tot i la tristesa i la ràbia acumulades per la sensació d’injustícia i ànim de revenja que ha anat traspuant la instrucció de la causa contra el procés sobiranista, des de la Fiscalia General de l’Estat, que sembla disposada a mantenir l’acusació per rebel·lió, fins al Tribunal Suprem, que és qui jutjarà el cas.
La Diada hauria de suposar tota una lliçó (i molt probablement les darreres set edicions passaran a la història en aquest sentit), un manual de mobilització tant ambiciosa com pacífica, com han constatat alguns mitjans de comunicació europeus que un any rere l’altre continuen remarcant el caràcter extraordinàriament multitudinari i cívic de les protestes independentistes. Una exhibició de fermesa i reivindicació política sense comparació possible amb cap altre fenomen en el context europeu o mundial actuals.
I això hauria de saber-se veure i llegir així, independentment de la ideologia, també per part del Govern espanyol de torn o dels partits constitucionalistes. Es pot posar l’accent en la gent que no surt a manifestar-se o que no vol la indepència per a defensar la tesi legítima que recorda que la indendència no guadix d’una majoria social prou àmplia, però això no pot amagar la magnitud brutal, històrica i pacífica del moviment, que en l’últim Onze de Setembre va adoptar el color corall cap a la República, tot i que avui per avui està encara aferrat al groc que invoca i demana la llibertat dels que en patixen les represàlies. Es poden defensar els drets dels no independentistes sense infravalorar ni insultar una capacitat de mobilització extraordinària, que no és una altra cosa que el símptoma més potent i persistent d’un conflicte polític pendent de resoldre i que només es pot resoldre bé d’una manera: a les urnes i amb totes les parts mobilitzades.
