HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catUna diada darrere barrots

Una diada darrere barrots

La Diada nacional d’enguany
se’ns presenta per segon any consecutiu tristament marcada per l’existència de presos polítics i de preses polítiques. La lamentable situació personal d’aquestes nou persones, que han de viure darrera barrots i privats de llibertat ciutadana, condiciona per força les estratègies polítiques i, el que és pitjor, el dia a dia de tots els governs: tant del de la Generalitat com en els àmbits comarcal i municipal. L’empresonament deliberat de polítics és un fet inaudit, inconcebible, inexplicable (una llarga llista d’adjectius podria afegir-hi) en un estat membre de la Unió Europea, que se suposa que han de tindre règims democràtics.

Per descomptat, la infinitat d’actes, tant els lúdics com els reivindicatius, que s’organitzen a redós de l’11 de setembre en gairebé totes les poblacions del país estan dedicats a: Jordi Turull, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Josep Rull i Jordi Sánchez, amb l’esperança de poder-los veure en llibertat molt aviat. Amb aquestes persones privades de llibertat, les estratègies polítiques queden en un segon lloc. Ells i elles ja estan complint condemna, i ja han sofert vexacions impròpies d’un sistema polític democràtic.

“La lamentable situació personal d’aquestes nou persones, que han de viure darrere barrots i privats de llibertat ciutadana, condiciona per força les estratègies polítiques i, el que és pitjor, el dia a dia de tots els governs”

Nogensmenys, un altre aspecte que durant aquests mesos d’engarjolament per decret ha estat veritablement lamentable és el somriure deliberat que molts líders dels partits unionistes fan cada cop que s’esmenta el nom de les persones que els dirigents del sistema polític espanyol han decidit tancar. Un somriure que sembla consigna de partit! Aquest causa “oixos”, tal com es diu popularment. Personalment, mai defensaria l’empresonament de polítics perquè volen tirar endavant el seu model de societat i de país, que no han causat cap mena d’aldarull ni han fet delictes de sang.

Amb tot, tot sembla indicar que la sentència del judici als presos polítics i a les preses polítiques serà imminent.  Com a ciutadà, no puc amagar la meua perplexitat en veure que ministres del govern del PSOE ens avisen obertament sobre el veredicte, com si ja fossin sabedors de com anirà. Sembla com si el subconscient els traís, perquè ens estan dient allò que passarà. Tot plegat és la viva mostra que les teories de Montesquieu estan lluny de ser aplicades a l’Estat espanyol. Alguns polítics importants sembla que la separació de poders no saben ni de quin color és, ja que més aviat han implantat un únic poder executiu judicial.
Justament el passat dilluns el màxim mandatari de l’anomenat Consell del Poder Judicial feia unes declaracions que a molts ens varen deixar perplexos durant l’obertura del seu any judicial. Es mostrava cofoi de com havia anat el judici de la vergonya, quan vàrem viure dies molt lamentables, amb persones d’un alt nivell intel·lectual assegudes a la banqueta dels acusats davant d’alguns advocats de la fiscalia amb un nivell patètic.

El president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart és una de les veus intel·lectuals més potents del país. Properament ha de tornar a ser pare, i li deixaran sis hores de llibertat vigilada per a assistir al part (uns policies estaran custodiant-lo a l’hospital). Suposo que els polítics del somriure el poden lluir encara més gran al rostre davant d’aquest fet!
Durant aquests dies hi ha hagut infinitat d’actes arreu de la nació catalana. La Diada sempre ha tingut un to festiu, que es compagina amb la necessària reivindicació que tenim com a país.

La manifestació de Barcelona tan multitudinària durant tota aquesta dècada és un exemple viu de la fermesa de la societat catalana. Malgrat les misèries polítiques, bona part del poble ha emprès un camí decididament: la via que ens ha de portar a la plena sobirania. L’estatut que ens cal és el de Portugal!  Han empresonat 9 persones, però no poden empresonar una majoria social només per criteris polítics!

L’actual inestabilitat política espanyola no amaga la incomprensió total sobre el fet català. Catalunya i Espanya han esdevingut dos monsparal·lels sense cap lligam comunicatiu. Els constants menyspreus envers la llengua catalana són també inexplicables, una mena de símbol inequívoc d’un estat que ens és aliè a molts catalans.

La fermesa del poble ha salvat els mots de la nostra llengua històricament, Espriu dixit, la mateixa fermesa ciutadana guiarà el camí cap a la independència nacional.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

6 + 2 =

Últimes notícies