HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catUna tertúlia lleidatana

Una tertúlia lleidatana

Últimament -cosa de cinc o sis mesos-, per raons diverses (relacions culturals i personals), freqüento Lleida i comarques adjacents, on soc transportat per alguns bons samaritans a fi i efecte que pugui veure paisatges que normalment no veig.

Tot ho trobo agradable: la verdor de l’aufals, dels blats de moro, les aigües que encara corren pels canals, xiprers i pollancres vora els camins, els pobles, tan ben posats, a les altures el gran Pirineu nevat -que un dia vaig veure des de dalt del Montsec d’Ares- i, en fi, les heroiques cases resistents.

Entre el que trobo agradable, i molt, és tornar a escoltar el lleidatà, que és un català -com el tarragoní, el tortosí, el valencià i el balear- ple de ressons medievals. Recordo el primer viatge a Mallorca, fa poc més de cinquanta anys, que m’aturava per les places i posava l’orella a tot allò que sentia.

Igualment, en el cas de Lleida, al barri de Cappont, on tinc ocasió d’assistir a una tertúlia de capaltard -de s’horabaixa- que alguns veïns organitzen al bar Al Gust, a peu de carrer.

Allí he estat presentat a Cisco i Antoni, de llarga navegació laboral artística i mecànica, a Laura i Jordi, posats en la cosa de la comunicació i el fotoperiodisme i, entre les assídues, a més dels passavolants, a Ester i Montse, ben actives en diversos afers, tots i totes les quals formen un sextet de polifonia lleidatana assegurada, sobretot si tinc la sort que parlin tots sis alhora.

Jo, com sempre, paro l’orella i, com els mussols, tracto de fixar-me en la figura de cadascú.
Per exemple: en Cisco porta un tal aire de Jacques Tati, el cèlebre Monsieur Hulot, que ja es veu de seguida que aquest home no solament no t’ha de fer mal, sinó que, si fa al cas, t’ha de comprendre. I no solament a mi, que vam congeniar de seguida, sinó també als gafarrons que voleien per un tros de pa, que entendrien l’ànima d’aquest home que pinta. Ara es passa bones estones veient fauna a la pantalla del mòbil. “M’emociona”, em diu, pronunciant aquesta c com una s, a la manera del català occidental. I llavors, soc jo que quedo emosionat.

L’Antonio (tal com és conegut) porta molts quilòmetres al darrerre i al damunt. Diria que ha fet de transportista i que, per tant, té molt a contar. Em sembla el prototipus del lleidatà ocorrent, però seriós en el tracte i el treball. Em fa petar de riure, sobretot quan la tertúlia s’engresca parlant de política, i més ara després de la trombosi electoral.

La Laura, actualment a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i en Jordi, repòrter gràfic en les diverses modalitats actuals, són els més joves i, en el seu cas, els més incisius del moment massa llarg que estem passant.

Tots, de fet, són bel·ligerants, verbalment, i conscients que és molt difícil revertir la situació general. Una de les tertulianes que, de tant en tant, també assisteix a aquests concilis, em semblà entendre que s’hi havia implicat durant anys i en molts aspectes. I així anàvem passant fins que arribava l’hora del “parte” que, en temps de su Excelencia el Caudillo, era el moment de sopar amb la RTVE engegada. Si fa no fa, com ara.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

72 + = 80

Últimes notícies