El dia en què mor una estrella del rock’n’roll mai és un dia feliç, però el dia en què va morir la reina del rock’n’roll va ser un dia decisivament trist. Tina Turner va deixar-nos no fa encara ni dues setmanes, el 24 de maig, i la seva absència és feixuga en els cors del seus admiradors, entre els quals m’incloc.
Més enllà del seu innegable talent musical, que li va portar els reconeixements més destacats de la indústria discogràfica, Anna Mae Bullock representà l’instint de supervivència i la fortalesa d’esperit, no només per a totes les dones que han estat maltractades per les seves parelles, com ella, sinó per a totes aquelles persones que algun cop s’han sentit perdudes i han hagut de tornar a començar a la vida.
Diuen que la mateixa nit que va escapar-se de les urpes del seu maltractador, i parella artística, el 3 de juliol de 1976, a Dallas, Texas, va arribar a la conclusió que només volia una cosa després del divorci: mantenir el nom artístic de Tina Turner. I així és com va tornar a començar, aquesta vegada una carrera en solitari, que la va portar al pòdium de la música popular. Diuen també que Mick Jagger, dels Rolling Stones, va aprendre a contorsionar la cadera observant-la a ella, quan van anar junts de gira pel Regne Unit, als voltants de 1966.
A través de la seva experiència vital, que va narrar en quatre biografies, Turner va deixar constància de la seva fe, de les seves creències budistes, de les seves rutines de meditació i, en definitiva, de la seva convicció que era possible assolir el nirvana en aquesta vida. Un fragment del seu darrer llibre , “Happiness becomes you” (Tu et converteixes en la felicitat), publicat el 2020, deia així: “si no fem un esforç conscient per assolir la nostra pròpia revolució humana personal, cada cop més de nosaltres passem els nostres preciosos dies d’aquí cap allà, però mai arribant enlloc. Pot ser que quedem atrapats en els nostres móns inferiors — consumits per l’ego, les temors i els desitjos dels reialmes més superficials del nostre jo mes impur. Però quan fem allò que està al nostre abast i ens elevem augmentant el nostre amor propi, la nostra consciència i la nostra amabilitat en tots els nostres comportaments, podem experimentar una verdadera revolució del cor”.
És aquesta faceta del seu immens llegat, potser la més desconeguda per al públic general, la que avui vull destacar aquí. Quan Anna Mae Bullock es treia la mascareta de la Tina Turner, o es quedava nua davant del mirall, Anna Mae era un ésser d’una espiritualitat i una sensibilitat inaudites que la van portar, més enllà dels seus llibres, a enregistrar el 2010 un àlbum que, amb el títol “Beyond” (Més enllà), aplegava un conjunt de pregàries d’origen cristià i budista d’una gran bellesa. De ben cert, “Beyond” no va encapçalar cap llista dels àlbums més venuts, ni passarà a la història com un dels millors treballs discogràfics de la Tina Turner, però va servir com a vehicle d’expressió espiritual per a l’artista, i com a rotunda afirmació personal, en una decisió molt poc comercial però, al més pur estil Tina, d’allò més valenta.
