Al 1968 vaig veure la llum a Santa Bàrbara (pels romàntics Les Planes del Montsià). I malgrat el franquisme desbocat vaig mamar, jugar, créixer…, en català la llengua de casa, la nostra. Als 5 anys la vida em va portar a La Ràpita, sí a La Ràpita que ara ha recuperat part de la seva dignitat (l’altra part es recuperarà quan es faci efectiu el mandat de l’1-O), i si ha costat això de desfer-se de la corona de Carlos!!!
I va arribar el moment d’anar a l’escola, al Colegio Público Carlos III, que a més a més estava a la bora de la “casa” dels del Todo por la Patria. L’Escola és a on s’aprèn i s’ensenya, allà on continuem construint la nostra personalitat i caràcter, on se’ns convida a pensar, a reflexionar, a compartir, a respectar, a tolerar, …, a edificar un esperit crític, allà a on es viuen vivències que acaben sent inoblidables, …
I malgrat que guardo un gran record de grans mestres, a La Ràpita de l’època, com tants i tantes d’altres, no em vaig escapar d’haver d’escoltar i de parlar amb una llengua, imposada, que no era la meva, i tampoc em vaig lliurar de rebre galtades i tamborinades a dues mans per fer allò que fan els xiquets i les xiquetes, diguem que una mica moguts i mogudes. Però encara molt pitjor ho portaven els meus amics i amigues de Les Planes del Montsià (Santa Bàrbara) a qui retrobava cada cap de setmana, per a n’ells i elles a banda de la imposició de la llengua del Imperio, i del repartiment de tamborinades, encara hi regnava la llei del regle i de les suriacades. Quanta maldat por la gracia de Dios! Però al final va arribar una mica de llum, i cap a les acaballes de la meva etapa d’ EGB va aparèixer a l’escola pública de La Ràpita “Faristol” el llibre de gramàtica catalana.
Al Ramon Berenguer IV, l’institut d’Amposta on es cursaven els estudis de BUP i COU la nostra lluita per la llengua, la cultura i el país es va intensificar de manera plenament conscient i exponencial. I la filosofia, ara lamentablement i incomprensiblement en qüestió a l’ESO, impartida per un gran mestre hi va ajudar i molt! Una lluita compartida des de La Crida i l’MDT amb compatriotes de les nostres terres que ara tenen l’encàrrec inequívoc i el privilegi de gestionar els anhels de llibertat plena i sense condicions de tot un país!
I mentrestant (quina paraula més cansina), i després de la victòria del Poble de l’1-O del 2017, ens trobem amb què la llengua catalana, que al llarg de les darreres dècades ha estat la llengua vehicular i d’aprenentatge dels estudis obligatoris i post obligatoris a la gran majoria dels centres educatius de comarques i a molts, que ni de lluny tots, dels centres educatius de les grans ciutats, es torna a veure atropellada per la imposició d’un 25% de castellà.
I tot plegat per ordre, ara fa unes setmanes, del Tribunal Superior de “Justícia” de Catalunya (TSJC) una d’aquelles eines ben esmolades (no com les nostres eines que haurien de “trencar totes les cadenes”) que ho afinen i bé. Tribunal qui va declarar ferma la sentència que obliga a les escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà. Vol dir que a banda de la matèria de llengua castellana, com a mínim alguna altra de les matèries s’hauria d’impartir en castellà.
I tornant al mentrestant … aquí el govern es dóna per informat de la decisió judicial, n’informa a les escoles i en paral·lel comença a córrer el termini de dos mesos que dóna la llei per executar la seva sentència. I resulta que si el govern català no aplica la mesura imposada aleshores serà el govern espanyol de PSOE i Podemos (aquí els unionistes del PSC, Podem i Comuns) qui podrà instar (sens dubte) al TJSC a fer que la Generalitat compleixi l’ordre. I què passarà? Arribat el cas el nostre govern desobeirà al govern nacionalista espanyol? Defensarà sense fissures l’Escola en Català, els seus equips directius, els i les docents, el PAS i per extensió el dret de l’ensenyament en català de més d’1.000.000 d’estudiants?
Mentre es fan efectives les respostes, i pel que pugui passar, a casa ja tenim decidida la nostra.
El meu fill està cursant l’educació primària a una escola pública catalana de l’Eixample de Barcelona, una escola que es defineix com a “en construcció”, que es veu viva i què dona resposta dia a dia al conjunt de necessitats educatives de tots els seus i les seves alumnes. I amb un projecte educatiu que creix amb un procés participatiu que implica a tota la seva comunitat educativa.
Si se’ns imposés el retorn als vells temps de la meva EGB, aquesta mesura suposaria una clara vulneració dels drets lingüístics del meu fill, i també, una fragant violació de la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada democràticament pel nostre Parlament.
En conseqüència, si per ordre expressa del govern, l’escola del meu fill incomplís la nostra Llei d’Educació per satisfer la demanda il·legal del TSJC fent canviar la llengua d’una matèria al castellà seria decisió nostra que el nostre fill abandonés l’aula fins veure garantits els seus drets.
PS1. Donat el cas no tinc cap dubte de què seríem centenars de milers les famílies catalanes que no faríem ni un pas enrere. Nosaltres sí que ho tornarem a fer!
PS2. Passen els anys i les humiliacions i les suriacades continuen ben vives, fins quan senyors i senyores imperialistes que us penseu que maneu tant?
PS3. Però posem llum a la foscor! Benvingut el 25% a bona part de les Escoles de les Àrees Metropolitanes de Barcelona, Tarragona, …! Què en faran del 75%?
