El Fòrum Econòmic Mundial calcula que en els propers 5 anys es perdran uns 83 milions de llocs de treball a tot el món, degut a la Intel·ligència artificial (IA). Un altre informe de Goldman Sachs, ara fa un any, concloïa que la IA pot arribar a afectar uns 300 milions de llocs de treball, ja sigui per que desapareixeran o perquè es propiciarà molts canvis de sector. Un altre estudi de la Universitat d’Oxford diu que d’aquí 20 anys, els robots acabaran substituint prop de 700 oficis. A la part positiva, també hi ha estudis que asseguren altra banda en sorgiran de nous -com sempre que la humanitat ha viscut una revolució tecnològica-. La irrupció de la IA, diuen, generarà una aportació de bilions i bilions d’euros a l’economia mundial. No tinc prou coneixements, ni socials ni econòmics, per a valorar aquestes xifres. Ni tant sols pretenc crear un judici de valor sobre les bondats o perills que pot comportar aquesta nova tecnologia.
Sigui com sigui, llegint estos titulars, m’han vingut al cap una gran quantitat d’oficis que han desaparegut com aquell qui diu pràcticament sense adonar-nos-en. N’hi ha a tots els rams: des dels segadors, els carreters, lleters, terrissers o ferradors, fins als serenos, els esmolets, la mecanògrafa i els acomodadors al cinema, passant pels boters, els rajolers, picapedrers, els llatadors o els tintorers. Fa moltes dècades que a les nostres serres no hi ha carboners o llenyataires. Ni homes fent calç. Ni es baixa la fusta amb matxos pels camins de ròssec. I encara que hi ha intents per recuperar l’art de fer marges de pedra seca, la veritat és que de margenadors tampoc en queden. De ben segur que a vostès, ara mateix els en ve al cap algun ofici, que ja ha desaparegut o que està a punt fer-ho.
Al meu poble, fa temps que van desaparèixer estampes d’uns sistemes i d’una manera de treballar que ja no tornaran més. La mecanització i els avenços tecnològics van permetre superar uns èpoques, on potser no s’assolien estàndards òptims de productivitat. Però sí que estava tot molt més humanitzat i sens dubte, les relacions laborals eren molt diferents. Per a bé i per a mal. Fa ja molts d’anys que no hi ha muleters. Eren els mariners de més edat, que es quedaven a terra i eren els encarregats de “cridar” als mariners, domicili per domicili, per traslladar-los amb la muleta fins a les embarcacions que hi havia fondejades. Fins a la motorització de les barques, una figura clau era el veler: armava, tallava i cosia les veles. Les adaptava al tipus d’embarcació i als gustos de cada patró. I amb les caresties posteriors a la segona guerra mundial i les restriccions de carburants de la postguerra, encara a la segona meitat del segle XX eren moltes les embarcacions que s’ajudaven de la vela. Als anys seixanta, als Alfacs encara hi havia prop d’un centenar de veles. Fins i tot els pailebots de cabotatge, eren motovelers. Una altra figura típica a tots els ports eren els filadors. Caminaven cap enrere, amb el cànem a la cintura, mentre el xiquet voltava la roda. A la dècada dels anys vuitanta, encara hi havia molta activitat per als mestres d’aixa i els calafats. Les drassanes bullien d’activitat. Se serraven tota mena de fusta, es doblaven les quadernes i la quilla. Acabada la coberta es construïa el pont. Eren uns espais on la fortor del “birbol”, també escalfat al foc, ho impregnava tot. Acabada la construcció de la barca, l’acte de la varada, amb tots els homes tirant de les maromes, al ritme de la saloma, per conduir la barca a la mar, són d’aquelles imatges que, els qui les hem vist, guardarem per sempre més a la nostra memòria. “Mal rebente qui no la face ! “. Igualment formen part del record, el cantador a les subhastes de peix a la llotja o els pesadors. Als carrers ja no hi ha el tenyidor, els armadors d’arts o les remendadores de sàssies. També van desaparèixer els camàlics i els estibadors que carregaven i estibaven les mercaderies als grans vaixells. Homes forçuts i de moviments destres. El coll i les seves espatlles suportaven desenes i desenes de quilos. I controlant la càrrega i descàrrega la figura imprescindible del llister sempre atent per a que tot quadrés.
Com dèiem al principi l’extinció total o parcial de certs oficis ha estat una constant al llarg de diferents etapes històriques. Els avenços tecnològics, els canvis en els sistemes econòmics, socials i culturals, entre altres, ho han propiciat. En contrapartida n’han aparegut de nous. I en continuaran apareixent. En definitiva això és el progrés. I l’evolució de la humanitat ha estat així des dels seus inicis. No obstant sempre ens quedarà el record nostàlgic d’aquelles figures que tant importants van ser en la vida dels nostres pares i iaios.
