Veritat o mentinda

Després de molts anys donant-hi voltes al cap he arribat a la conclusió que quasi sempre és millor una mentida al moment oportú que la veritat. En aquesta filosofia sento molt contradir personatges com Sèneca que va dir allò de que prefereixo molestar amb la veritat que complaure en la mentida.

És ben certa la grandesa del filòsof cordovès al dir frases com aquesta; és clar que altres il·lustres intel·lectuals  contradiuen la seva teoria. Sense buscar molt, Campoamor quan diu allò de res és veritat o mentida, depèn del color del cristall…, o Ponç Pilat quan li pregunta a Jesús què és la veritat? No li interessa saber res de la vida del de Nazaret.

No m’agraden els que diuen coses com que no els fa por la mort, que el que no volen és patir. O aquells altres que criden que ells sempre diuen la veritat. Hipòcrites. La mort esgarrifa a tothom, en sofriment o no. El hospitals i asils estan plens de gent gran, més o menys impedits, que s’agafen a la vida en totes les seves forces. Em ve al cap la dita d’un vell sacerdot que deia ja sé que a la casa del pare estaré bé…, però a la meva estic millor.

Però el més fals és el que afirma dir sempre la veritat i ara entrem al fons de l’encapçalament d’aquest article.

Què és millor i més just: la veritat o la mentida? Sense cap mena de dubte la mentida és més justa que la veritat. La ben dita mentida piadosa és d’una caritat i misericòrdia brutal. És que potser no és molt més humà enganyar el que s’està morint que dir-li la veritat? Ni els metges li diuen al pacient la gravetat de la seva malaltia. Sempre busquen un familiar perquè sigui aquest qui dauri la píndola al moribunb.

Els polítics són els que s’emporten la fama de mentiders, però tots escaldem la llana. El que no hagi mentit mai als nens o als seus grans que tiri la primera pedra. És tanta mentida dir a un nen que si no fa això o allò vindrà l’home del sac com dir-li a un avi que fa bona cara i que viurà molts anys. Totes dos són boles, la segona més piadosa que la primera, però mentides al cap i a la fi.

Estic segur que dintre de la llar es on es menteix a gran escala. Comencem a la infància, on ho fan els pares perquè callem, o fem nosaltres per dir que estudiem molt. A la nostra adolescència soltem bufes a dojo, començant per casa i als amics o amigues. I no sempre enganyem per lligar, també per no reconèixer que som vulgars i som tan savis.

Mireu si volem demostrar el que no som que la gent s’inventa títols acadèmics que no tenen i es valen de la política per prosperar dintre d’un escalafó que és una mentida.

Per acabar, els clergues, rabins, monjos, etc., prediquen i venen parcel·les llunyanes. Per sort alguns s’ho creuen però  també n’hi ha que són pederastes, posen bombes o diuen fes el que dic però no facis el que faig.

També hi ha rucs que es creuen que els reis espanyols  són éssers superiors i podeu robar i fer el que vulguin que no és cap delicte. Mentides per a ases.

Jordi Casanova Giner
Jordi Casanova Giner
advocat i escriptor aficionat
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 2 = 5

Últimes notícies