Aquests darrers dies, si revisem les notícies dels diferents mitjans de comunicació, veurem que hi ha dos grans temes (no els únics clar). Un gran bloc, des de la perspectiva internacional, està relacionat amb el rover Perseverance de la NASA que va aterrar amb èxit a Mart. L’altre gran bloc, a casa nostra especialment, està relacionat amb els aldarulls, la violència i les protestes que s’han derivat de l’injust empresonament del músic Hasél.
D’entrada, podríem dir que no hi ha cap relació entre unes notícies i les altres, tot i que jo crec que representen una mateixa cosa. La necessitat de canviar el món i la realitat en la qual estem i vivim i les dificultats per aconseguir-ho. En tots dos casos, els entrebancs que es troben pel camí, sovint, la quantitat de recursos necessaris per a fer un pas endavant i la possibilitat del fracàs per ser massa agosarats i aspirar a arribar més lluny i, també, la complexitat que el públic, en general, entengui la situació. Només veiem de la realitat allò que ens expliquen o allò que volem veure. No tota la realitat sencera. En el primer cas, per la complexitat tecnològica i científica del projecte i en el segon per la complexitat social, econòmica i política, però, de nou, només veiem el final del procés i no solem preguntar-nos com hem arribat fins allí. Ens satisfà que uns “artefacte” arribi a Mart i no ens satisfà que hi hagi violència al carrer.
Com podeu suposar, a l’article d’avui em centraré en les insatisfaccions socials i del sistema, ja que és, crec, el que necessita més atenció en aquest moment. Penso que interessadament estem fugint de les causes i ens centrem només en les conseqüències. Imagineu, per un moment, que una vegada detectada la pandèmia només tinguéssim en consideració els efectes del virus sense haver investigat dia i nit per trobar un antídot? La vacuna encara no estaria al mercat i les defuncions continuarien augmentant de manera exponencial. Segur que el símil no ens porta a pensar que per a la situació que genera les protestes d’aquests dies necessitem una “vacuna”, però sí que és important anar posant damunt de la taula totes les causes per poder valorar les conseqüències.
Durant els darrers quatre anys m’he manifestat moltes vegades. Totes les que he pogut per reivindicar tot allò que creia que era just o per protestar per tot allò altre que creia injust. De manera pacífica, milers de persones hem recorregut carrers, places, pobles, ciutats, carreteres, autopistes…, si mirem les conseqüències d’aquest acte …
“Com abordar aquest futur immediat? Segur que amb violència no. La condemno i sempre l’he condemnat, així que crec que aquest no és el camí, però sí que és veritat que quan es produeix l’hem d’entendre com un símptoma”
Diria que ben minses perquè la injustícia lluny de disminuir s’ha accentuat. Més repressió, menys llibertat d’expressió, més arbitrarietat judicial, més propostes polítiques poc definides, menys atenció a la societat en general, més iniquitat, més bretxes…, I tot sembla indicar que els efectes secundaris de la covid-19 encara accentuaran més aquesta situació. Davant d’aquesta perspectiva de futur s’està endevinant una crisi social i econòmica encara més dura que la que vam patir a conseqüència de la crisi que va esclatar el 2007. Deixeu-me dir que tinc la intuïció que el que ara està passant al carrer, en part, és el preludi d’uns anys molt durs des del punt de vista social.
Com abordar aquest futur immediat? Segur que amb violència no. La condemno i sempre l’he condemnat, així que crec que aquest no és el camí, però sí que és veritat que quan es produeix l’hem d’entendre com un símptoma. No només des de la perspectiva de qui protesta manifestant-se, sinó des de tots aquells que han d’usar la violència per a imposar el seu criteri o visió i des d’aquesta perspectiva, deixeu-me dir, que la violència no només és física sinó que de vegades la verbal o l’escrita pot ser inclús més dura i punyent. D’aquesta segona en parlem poc o gens i amb freqüència aquesta també promou determinats comportaments.
Fins aquí he parlat una mica de les causes i en aquesta darrera part em centraré en les conseqüències. Per què encara no hem llegit enlloc que un grup d’especialistes, portem una setmana d’aldarulls, està mirant de tenir evidències de què és el que realment ha precipitat aquesta situació? La detenció i empresonament de Hasél, en realitat, han estat la punta de l’iceberg, però a mi el que realment em preocupa és la base d’aquest que és el que no es veu, però que actua clarament. Ja sabem que quan la base no és sòlida al bloc de gel, gran o petit, se l’emporta el corrent.
En totes les hores de notícies i paraules i més paraules escrites i parlades em costa trobar algú que abordi el tema de la necessitat de derogar tota aquella sèrie de lleis i decrets injustos que estan criminalitzant la nostra llibertat d’expressió. Parlem per enèsima vegada de la necessitat de revisar determinats protocols dels cossos de seguretat, però, quants anys fa que aquest tema està pendent? Quin és el nivell d’abandonament i absentisme a l’educació secundària, i la desocupació dels joves? En tots dos casos dels més elevats d’Europa. Quins plans s’han creat del darrer any per a poder fer front a totes les bretxes que venen (socials, econòmiques, digitals, educatives, laborals…,). Sabem segur que tots aquests problemes són aquí, però no parla ningú de com fer-hi front. Em podreu dir: que segur que ja hi ha gent treballant-hi, però deixeu-me que ho dubti. L’experiència diu que els temes educatius, socials, culturals no són mai una prioritat. Una prova evident han estat les eleccions del 14F. No he vist molts debats, però en cap dels que he vist l’educació ha estat un tema prioritari. De fet, no ha estat ni un dels temes.
Amb tots aquests símptomes, què esperem que passi al carrer? Cada vegada hi haurà més gent descontenta, sense recursos, exclosa del sistema … Gent que, en definitiva, no tindrà res a perdre perquè ja ho ha perdut tot. Això, com a societat i com a país és el pitjor que ens pot passar i hauríem de tenir les eines i els recursos (i no parlo només re recursos econòmics) per poder contrarestar aquesta situació. El problema no són els contenidors cremats, sinó la força que provoca aquest tipus d’actes. No ho solucionarem pas, com diu molta gent, fent pagar les destrosses a aquells que les provoquen, que també. Les conseqüències són evidents … Ataquem les causes?