HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catVuitanta anys d’Àngel Vilamajó

Vuitanta anys d’Àngel Vilamajó

Ara fa gairebé un mes, el passat 14 de desembre del 2020, arribava als 80 anys  als vuitanta anys l’artista  Àngel Vilamajó Farré (dibuixant, pintor, professor, investigador arquitectònic al Convent de Sant Salvador a Horta de Sant Joan), nascut a Maldà (l’Urgell), el 14 de desembre de 1940, en plena postguerra, per tant, temps de Viva Franco, Arriba España , que ara alguns militars jubilats volen fer reviure.

En aquella prodigiosa comarca de regatge, de panís i de fruiters, el noi devia mirar i veure i va pensar que tot allò podia ser dibuixat, pintat, escoltat i explicat. Era el naixement d’una vocació, que ha portat a terme, intensament, fins ara mateix, i que pugui continuar -ara des del delta de l’Ebre- , després d’haver viscut vint anys a Horta de Sant Joan amb la seva dona, la també pintora mallorquina, Francesca (Kika) Payeras, morta fa uns quatre o cinc anys, amb qui va desenvolupar una gran obra d’ensenyança artística entre els infants i joves d’aquest bell poble de la Terra Alta, tenint sempre present el record de Picasso.

Quan jo vaig fer cap a Horta, bàsicament per desintoxicar-me de la histèria urbana de Barcelona, els vaig conèixer i admirar. La Kika era una explosió de vitalitat humana i creativa; l’Àngel, més reservat, amb emocions contingudes, però intenses, era -i  és- un home de gran dimensió espiritual, que ja li devia venir de la llar urgellenca i que, sens dubte, devia consolidar al Monestir de Poblet quan, el 1948, amb vuit anys, hi feu estada fent d’escolanet, servint àpats als monjos (que feia poc, des del mateix 1940, havien començat a repoblar aquella fàbrica monàstica) i aprenent, entre les velles pedres que parlen, els valors del silenci, de la contemplació, de la generositat i de la “paraula viva”  (com deia Joan Maragall) que destil·laven els monjos, entre els quals, segurament, alguns com el pare Agustí Altisent, de Santa Coloma  de Queralt, que ja brandaven l’hàbit cistercenc pel claustre.
Després, viatges i estudis a Tarragona, Mallorca, Barcelona, Girona i París, on exercí la docència en diversos centres educatius.

Quan els vaig visitar al Mas Marianets, d’Horta, aixecat amb les mans dels dos , vaig comprovar la qualitat i el gust artístic -entre bohemi i rústic, però còmode i calorós- amb què l’havien obrat, un lloc adequat, entre el silenci i l’arbratge proper a l’estació de Lledó, de l’antiga Via ferroviària de la Val de Zafán, on era plaent contemplar el pas del temps i aprofitar-lo per a fer una obra personal i social.

Entre l’obra social, ja dic, el mestratge cap al jovent del poble, la participació en la seua cultura (festes, conferències, exposicions, excursions, etc) i, també, en la seva història, ja que no s’ha d’oblidar que Àngel Vilamajó, el 2013, va publicar, editat per Servitur, de José Luís Soler, el completíssim volum El Cord’Horta (Un recorregit històric i arquitectònic per una joia insòlita de la Terra Alta: el convent de Sant Salvador d’Horta), que vaig tenir el goig de prologar, parlant d’“Unes pedres que parlen”.

És un treball impressionant d’investigació, dels orígens templers i franciscans a l’actualitat, amb les diferents fases de la seva arquitectura, i amb la presència sempre miraculosa de Sant Salvador, el fraret de Santa Coloma de Farners, que reunia multituds de nafrats i estrafets per ser guarits. I ho aconseguia.

El meu amic també aconseguí, amb aquesta obra, curar-se i curar dels mals temps del món i fer veure que la religiositat senzilla del poble, enmig de la majestuosa serralada del Port, forma part de la nostra manera d’estar en el món i de donar-li sentit.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 1 =

Últimes notícies