El maig de 1994 va tenir lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya la presentació de la primera sèrie dels “Homenots del sud” de Xavier Garcia, l’obra que, un any abans, va obtenir el Premi Nacional de Periodisme al millor treball sobre temes culturals atorgat per la Generalitat. Posteriorment han seguit tres volums més, que retraten i rescaten a persones, treballs i sensibilitats del nostre Sud.
Xavier Garcia va tenir l’amabilitat de convidar-me a aquesta presentació en què hi havien membres del món cultural barceloní. També hi eren amics seus, entre els quals Eduard Moreno, aleshores vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, el periodista i escriptor Víctor Alba (Pere Pagés) i la poetessa Mireia Xapel·li. Tots quatre van formar un petit comitè en el qual Víctor Alba era el nostre objecte de desig intel·lectual.
Tot ve a tomb perquè el mes que ve Víctor Alba faria 109 anys i tot i que no és dels més coneguts del periodisme català de la segona meitat del segle XX, forma part d’un grup de dissidents que tenen en el periodisme compromès i no oficialista, entre altres a Ramon Barnils, Santiago Vilanova, Josep Maria Huertas Claveria i el nostre Xavier Garcia Pujades. Una tradició que està al marge de convencions, amb una forta personalitat per a explicar i denunciar les “tropelies” i abusos per part del poder que s’estaven cometent a casa
nostra.
Dins d’aquest periodisme alternatiu, no convencional, podem incloure diverses causes del món actual com el feminisme, l’obrerisme, el radicalisme i per a mi el més important després de la victòria de Donald Trump: l’ecologisme. Tant Xavier Garcia com Santiago Vilanova han escrit un bon grapat de llibres entre la relació de la humanitat amb el nostre planeta.
Víctor Alba ja fa temps que s’ha incorporat amb la seva trajectòria periodística a l’imaginari col·lectiu del país, ja que és una figura rellevant i solvent de les nostres lletres: els seus punts de vista sobre la Catalunya contemporània, les seves opinions sobre la dona catalana, la nostra realitat històrica, com som els catalans i la nostra relació amb Espanya, amb l’economia al capdavant. Va ser una reunió molt interessant, perquè vam parlar sobre diverses qüestions, entre elles el sexe; de fet, Alba ens va explicar que tenia in mente escriure un llibre que es titularia El sexo en la Guerra Civil espanyola, un llibre que, penso, mai el va publicar. Li vaig preguntar si coneixia Sebastià Juan Arbó i la resposta va ser molt positiva. Entre els exiliats, quan es parlava dels intel·lectuals que es van quedar a Catalunya hi havia una mica de comprensió i sempre es parlava bé d’Arbó. No el va conèixer personalment però sí que coneixia la seva obra i oh, sorpresa!, coneixia també la seva amistat amb l’Andreu Nin.
“Dins d’aquest periodisme alternatiu, no convencional, podem incloure diverses causes del món actual com el feminisme, l’obrerisme, el radicalisme i per a mi el més important després de la victòria de Donald Trump: l’ecologisme”
Vet aquí el pensament de Víctor Alba sobre el món contemporani: “El segle XX ha estat el més fill de puta de la història, no tan sols per la xifra de la gent assassinada, torturada i perseguida, sinó que, tenint la capacitat tecnològica més que cap altre segle, podíem haver-lo aprofitat per a fer un món millor, i no va ser així, de cap manera”.
Seguidament li vam preguntar per Albert Camus, amb qui va fer amistat a París treballant a Combat, el periòdic de l’escriptor. Entre altres temes li vam preguntar si Camus havia estat mai a Catalunya i si havia tingut alguna relació i ens va dir que no li constava, però que coneixia la dissort dels republicans catalans, entre altres de Lluís Companys. Admirava Joan Maragall i el va ajudar a traduir dos poemes. Els únics llocs que va visitar d’Espanya van ser Mallorca i Eivissa però no ho va fer mai a Menorca, d’on provenia la seva família materna, que havia emigrat a Algèria. No deu ser casualitat que en la seva obra més coneguda, L’estrany, a part de Meursault, el personatge principal, els altres dos siguin Raymond Sintes i Marie Cardona, justament els dos cognoms dels seus avis, ben menorquins. Independentment de si va visitar o no Menorca, mai va oblidar les seves arrels, tot i que es refereix al català com ‘maonés’. Ha passat a la història de la literatura com un dels grans del segle XX i un dels precursors de l’existencialisme, tot i que Sebastià Juan Arbó se li va avançar uns quants anys.
Va morir d’un desgraciat accident automobilístic el 1960 i tres anys abans, el 1957, va rebre el Premi Nobel de Literatura per “el conjunto de una obra que pone de relieve los problemes que, en nuestros días, preocupan a la conciencia de los hombres”. L’Acadèmia Sueca el va reivindicar com un escriptor algerià, no francès.
En fi, que gràcies a Xavier Garcia vam passar una estona molt profitosa i agradable parlant amb Víctor Alba amb el dolorós record d’Albert Camus.