Comença a ser estressant, no massa saludable, finalitzar l’horari laboral i en arribar a casa intentar menjar alguna cosa acompanyat del telediari. Dijous passat, immers en aquest ritual dels migdies veig unes imatges del grup parlamentari de Junts als passadissos del Congrés, marxant a dinar suposo, i una somrient Miriam Nogueras anunciant l’aliança de les dretes extremes que a la tarda tombarien l’escut social. Aquella tarda l’escut social proposat pel govern era refusat amb els vots de PP, VOX, JUNTS i UPN. Una pregunta comença a donar-me voltes des de llavors, de què riu Míriam Nogueras?
Des del faristol, Marta Madrenas- ex-acaldessa gironina que va cedir el relleu a la CUP-, intentava explicar el vot en contra del seu grup focalitzant la mirada en la pròrroga de la moratòria als desnonaments de famílies vulnerables. Aprofitant l’avinentesa, l’aliança de les dretes extremes també es carregava la pròrroga del Bo Social, mesures de suport als afectats/des per la dana, deduccions per millores en l’eficiència energètica dels habitatges, o ajudes a l’adquisició del vehicle elèctric. Un vot contrari de manual- que no és el primer-, la ràtzia dirigida contra tots aquells que més necessiten d’un escut social que no els deixi caure.
L’extensió limitada de l’article m’obliga a començar per un axioma més que verificable: el primer problema de la ciutadania avui és l’accés a l’habitatge, no l’ocupació. A tot l’estat espanyol i a Catalunya molt clarament- encara que és un fenomen concentrat en aquelles zones amb alta densitat de població-, allò que vivim és una crisi d’habitatge no una alarma ciutadana davant les ocupacions.
Algunes dades que ajudin a definir el context que habitem. A Catalunya hi ha 418.000 habitatges buits i més de 100.000 que tenen un ús molt baix. Per contra, hi ha 1.991.000 persones que viuen en risc de pobresa o exclusió social, d’aquestes 800.000 pateixen privació material i social severa. La primera de les dificultats d’aquests ciutadans vulnerables és l’accés a un habitatge digne que els permeti enfrontar un projecte vital. Els diferents governs a Catalunya i a Espanya durant els deu anys del boom immobiliari van deixar molt clar que l’habitatge era un producte especulatiu que es regulava per les lleis i les inèrcies d’un mercat desregulat, la llei de mesures liberalitzadores del sòl que aprovà el govern del PP el 1997 seria la fita fundacional. El sòl liberalitzat per a urbanitzar i construir sense límits, la tensió entre el valor d’ús i el valor de canvi al bell mig de la crisi, una bombolla de crèdit que possibilitava els somnis de ciutadans amb aspiracions a propietaris, i unes administracions que negaven la redistribució de la riquesa intervenint el mercat d’habitatge amb un parc públic per a finalitats socials. En resum, cases buides i gent sense casa.
Una dada més, de l’últim informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social- i estic parlant d’una fundació que no passa per tenir arrels marxistes-, se’n poden extreure dades preocupants. Aquelles llars amb el quintil més baix de renda destinen un 43,1% dels ingressos al lloguer. El 45% de la població que viu en règim de lloguer es troba en risc de pobresa i exclusió social. Com mengen aquestes famílies després de pagar el lloguer?.
I a partir d’aquí les mentides i falsedats de la dreta extrema. El mes d’abril de 2025 la Consellera Núria Parlon presentava un informe al Parlament a instàncies de la diputada de Junts Glòria Freixa. En aquell informe sobre el fenomen de l’ocupació a Catalunya amb el recull de dades de 2024 les xifres eren contundents; de les 6.190 ocupacions (a l’engròs i sense destriar usurpació de violació de domicili), en més d’un 60% dels casos es registraven en habitatges buits. De les xifres exposades al Parlament per la Consellera Parlon caldria destriar que dels 6.190 casos n’hi ha 3.828 en habitatges buits, 1.713 en primeres residències, 518 en segones residències, i 131 en edificis en construcció. Si sobre un parc d’habitatge de 4.000.000 de llars hi superposem les xifres d’ocupacions, el resultat és per a ruboritzar-nos: les ocupacions d’habitatges amb ús suposen un 0,09% del parc a Catalunya, i un 0,15% del gruix d’habitatges familiars. Estem davant d’una alarma social fabricada amb mentides per excloure als més necessitats del dret a l’habitatge.
El paisatge d’avui no és més que la responsabilitat de l’obra de govern de tots els colors polítics, uns més que els altres en proporció al temps que van romandre al govern. No disposar avui d’un parc públic d’habitatge vol dir que hem fet tard, que hem estat incapaços de dissenyar un model de societat inclusiva i plenament democràtica, tot començant per aquelles necessitats més bàsiques com la de l’habitatge. Segueixo capficat amb la pregunta de l’inici d’aquest article, quina motivació té el somriure sorneguer, mefistofèlic i diabòlic de la Sra. Nogueras? Jo apuntaria a una victòria -espero que pírrica i provisional- del seu projecte polític, aquella societat governada i dirigida per les elits financeres que anomenen meritocràcia a la cooptació, i malbaratament a la redistribució. No passaran.
