En els darrers mesos, el debat sobre el futur del català ha tornat amb força a l’agenda política. La creació de noves regidories municipals, el desplegament del Pacte Nacional per la Llengua i l’impuls institucional de la Conselleria de Política Lingüística semblen indicar una voluntat clara de reforçar la presència social de la llengua. Però una pregunta plana sobre el debat: n’hi ha prou amb mesures simbòliques i de promoció, o cal fer el català realment obligatori en determinats àmbits?
La recerca en sociolingüística ha estudiat àmpliament els processos de substitució lingüística. El teòric nord-americà Joshua Fishman, en la seva obra Reversing Language Shift (1991), argumenta que les llengües minoritzades difícilment recuperen espais d’ús si no disposen d’un suport institucional ferm. Segons el seu model, la transmissió familiar és essencial, però sense presència obligatòria en educació, administració i espai econòmic, el procés de substitució tendeix a continuar.
En la mateixa línia, informes de la UNESCO sobre llengües en perill remarquen que la vitalitat lingüística depèn de factors com l’ús institucional, el prestigi social i la capacitat d’exercir drets lingüístics efectius. Les campanyes culturals o festives poden reforçar la identitat, però rarament canvien hàbits estructurals per si soles.
L’experiència internacional ofereix exemples útils. Breument, en comento tres.
Al Quebec, la Charte de la langue française (1977), impulsada pel Gouvernement du Québec, va establir el francès com a llengua obligatòria de l’administració, de la retolació comercial i com a llengua principal del sistema educatiu. Aquesta política va modificar profundament el paisatge lingüístic de Montreal i va consolidar el francès com a llengua de cohesió social.
A Gal·les, la legislació lingüística dels anys 1993 i 2011 va convertir el gal·lès en llengua de drets exigibles davant l’administració. Les dades de l’Office for National Statistics mostren una estabilització, encara fràgil, del percentatge de parlants en determinades zones.
En canvi, a Irlanda, tot i que el gaèlic és llengua oficial constitucionalment, la manca d’obligacions efectives en l’economia i la vida quotidiana ha limitat molt el seu ús social fora de les àrees Gaeltacht.
La comparació apunta a una conclusió recurrent en la literatura sociolingüística: la diferència entre oficialitat simbòlica i obligatorietat efectiva és determinant.
El català és llengua oficial a Catalunya i llengua pròpia de l’administració autonòmica. Tanmateix, conviu amb una realitat jurídica asimètrica: el castellà és obligatori a tot l’Estat, mentre que el català només és exigible en determinats àmbits territorials i institucionals.
Aquesta asimetria genera una situació particular. El català pot ser llengua de promoció, però no sempre llengua necessària. En molts sectors, com ara l’empresa privada, la justícia o grans infraestructures estatals, el seu ús no és imprescindible per operar. I en sociolingüística, el que no és necessari tendeix a retrocedir davant la llengua dominant.
Les iniciatives municipals (regidories específiques, festivals, programes d’acollida lingüística) tenen un valor simbòlic i comunitari evident. Reforcen la identitat, generen espais de trobada i transmeten un missatge polític clar. Però si no van acompanyades de mesures que facin el català imprescindible en àmbits estructurals, el seu impacte pot ser limitat.
La història comparada mostra que les llengües minoritzades que es recuperen ho fan quan esdevenen necessàries per viure plenament en aquell territori: per treballar, per estudiar, per relacionar-se amb l’administració.
El debat, doncs, no és només emocional ni identitari. És jurídic i estructural. La qüestió de fons és si el català ha de ser simplement promogut o també exigit en determinats espais clau. Sense aquesta reflexió, les polítiques festives i institucionals poden reforçar la consciència lingüística, però difícilment revertiran per si soles les dinàmiques de substitució.
En última instància, la pregunta no és si calen flames, festivals o regidories. La pregunta és si el català pot sobreviure com a llengua completa sense convertir-se, també, en una llengua necessària.
