Nieves va néixer en un petit poble de la província de Terol, San Martín del Río. De menuda va anar primer a un col·legi de la “Sección Femenina”, però s’ho va passar tan malament, que va fer que l’expulsessin per poder anar a un de monges, on es va trobar millor, tot i que també era conservador.
Com que li anaven bé les ciències, va començar farmàcia. Però en veure que no es podria dedicar a la recerca, s’ho va deixar. Llavors va estudiar per a secretària d’intervenció. Una oposició on hi havia molt poques dones i que va aprovar el 1982. Va fer les pràctiques a l’Ajuntament de Calamocha, on ja li van dir que les dones per aquesta feina poc se’n sortirien…
En acabar, li va tocar com a destí un poblet de poc més de 2.000 habitants, Morata de Jalón. Ja vos podeu imaginar: una noia jove, en un ajuntament del principi de la democràcia en l’Espanya rural. Li van insinuar que agafés una altra feina, perquè aquella, per a una dona, li aniria gran. Però ella no es va acovardir i va tirar endavant.
Eren les segones eleccions municipals de la democràcia, i tot el procés democràtic i la societat estaven encara molt verds. Els ajuntaments estaven conformats majoritàriament per homes, i del bàndol guanyador. Recorda que la gent tenia, però, molta il·lusió per votar. Va viure des de dintre la transició des del punt de vista legal i administratiu. Per a ella va ser una etapa molt enriquidora.
Com a nomenament definitiu, li va tocar Calaceit, on va estar tres anys i on encara es vivia “en postguerra”. D’allí conta anècdotes divertides, com quan una dona del poble va votar per correu uns dies abans de les eleccions i després va morir. Tots dos bàndols van pressionar de seguida (als pobles se sabia gairebé al 100 % a qui votava cada un/una), uns perquè no comptés i els altres perquè sí. Ella va haver de fer valdre el seu criteri.
Més tard va fer cap a la serra d’Albarrasí, on era responsable de dos poblets. Confessa que allí va fer més la tasca d’assistent social que de secretària interventora. Pensava que aniria a “descansar”, però es va haver d’enfrontar a empresaris de la fusta, homenots que sempre havien treballat a la seva peculiar manera. No va cedir a les pressions ni als intents de suborn de gent que tenia per costum un caciquisme molt arrelat.
Reconeix que la seva generació va obrir via en normatives, estatuts i documentació que no sempre se’ls hi valorava. Però ella, dona, jove i d’aparença fràgil, no es va arrugar mai. Fins i tot va haver-hi un cas en què va agafar el telèfon i li va dir al governador civil que era un cacic. Sorprenentment, en lloc d’ofendre’s, aquest, un cop exposats els arguments, li va donar la raó i fins i tot li va demanar disculpes.
Després va estar sis anys a Azuara. Estant allí va votar a les eleccions autonòmiques però no a les locals. Considerava que amb el seu càrrec, en un poble tan petit, no podia prendre partit.
El 2001 va aprovar les oposicions d’intervenció i tresoreria i va demanar la plaça de Tortosa. A les nostres terres, era la primera dona que ocupava este càrrec. Explica que des de l’any 1990 a tresoreria s’havia passat d’anotacions simples a partida doble. Es van haver d’informatitzar i ordenar tots els comptes. Havia fet un màster en auditoria i comptabilitat de les administracions públiques, que la va ajudar molt en la seva tasca.
En arribar a Tortosa, essent alcalde Sabater, va veure que encara s’estaven fent les coses una mica “a l’antiga”. No va ser fàcil innovar i actualitzar la forma de treballar davant d’alguns companys més conservadors. Inclús en l’àmbit retributiu, va tenir problemes perquè la valoressin segons el seu nivell.
Quant a les diferències de gènere, pensa que els homes en general no sabien relacionar-se professionalment en l’àmbit laboral. Creu que no tenien eines per fer-ho en naturalitat.
Una de les coses que va aportar a l’Ajuntament de Tortosa va ser la creació d’un pla de disposició de fons, inexistent fins al moment. Al principi, aquesta innovació va molestar una mica als regidors, que estaven acostumats a fer-ho tot una mica «a l’ample». Després van reconèixer que era millor, ja que permetia regularitzar els pagaments i controlar que aquests es complien ordenadament per data de facturació.
Va estar a tresoreria del 2001 al 2007, quan li van oferir la plaça de gerent del cadastre de Tarragona i província, un càrrec de confiança de molta responsabilitat. Els últims cinc anys va ser també delegada d’Hisenda a Tarragona.
Per a ella ha sigut un llarg camí que ha fet amb el goig d’aportar el seu gra de sorra per a construir esta igualtat i esta democràcia que ara veiem natural.
Feia una feina de molta responsabilitat i creu que qui la feia podia arribar a tenir la temptació de pensar que tenia poder. Per a ella, el seu treball era ser un instrument perquè el poder treballés amb seguretat en l’àmbit econòmic.
Ha sigut una dona recta i coherent, tant, que de vegades li ha portat problemes. Però també aquesta sensatesa i congruència l’ha salvat en situacions delicades.
Nieves ha estat una pionera en els seus càrrecs a les Terres de l’Ebre. Però, sobretot, representa moltes dones que, de forma discreta i de vegades anònima, han estat pioneres a l’interior del funcionament de les nostres administracions en el desenvolupament de la democràcia.
