L’actual política del president Donald Trump està portant a la deriva —i ell no ho sap, perquè és un ignorant polític— al seu país i a bona part del món, però és que des de fa molt de temps els Estats Units, una vegada l’URSS desaparegué del mapa gràcies a Gorbatxov s’ha mostrat més agressiva, una agressivitat que ve de lluny i que els presidents americans fomenten, igual que els animals salvatges quan estan a punt de morir i veuen que la seva vida està en perill. A més debilitat, més agressivitat. Un poder que molt aviat serà substituït per Rússia i per la Xina i, una vegada més, el Golf Pèrsic i l’estret d’Ormuz són els principals protagonistes. Tot va començar el 1988 quan els Estats Units i Israel van aixafar la Intifada per la força i no van permetre una Conferència Internacional perquè no volien solucions al conflicte de Palestina, obligant la seva gent a recollir les escombraries i netejar els carrers, i actualment, una altra vegada l’Orient Mitjà, on els americans estan obsessionats. Primer va ser Iraq i Saddam Hussein —una guerra que molts dels seus polítics i bona part dels seus ciutadans no veien amb bons ulls—, al no poder admetre que un país tercermundista amb un model d’autodeterminació nacional fos acceptat pel “primer món”.
I és que Donald Trump fa el mateix que l’expresident Bush. Embarcar el país en una guerra que no és necessària amb l’ajuda dels jueus americans. Es tracten de països l’estratègia dels quals és declarar guerres que paguen els altres. Així el militarisme americà fabricarà armes de combat i de destrucció massiva que els pobrets europeus compraran i a canvi oferiran protecció. El mateix que feia la màfia amb Al Capone al capdavant, als anys 30 del segle passat. Si vostè tenia una botiga, els mafiosos el visitaran i no el molestaran ni mataran a ningú. A canvi oferiran una protecció que ningú entén i el seu establiment continuarà funcionant, tal com està passant avui. Els Estats Units no tenen ni punyetera idea de la societat que han creat i molts polítics del Partit Republicà li han plantat cara a Trump perquè aturi la guerra. Una guerra que interessa a Israel i que, en alguns casos, aplica copiant els mateixos mètodes que el seu professor d’Humanitats, Adolf Hitler. A canvi, Donald Trump rebrà el Premi Nobel de la Pau —a Noruega no són ingenus—, molt més valuós que el que li va atorgar el “pelotillero” Gianni Infantino amb el de la FIFA.
Afortunadament, la vella Europa ha estat al seu lloc i s’ha negat a participar en una guerra que ni li va ni li ve, a no ser que ens entretinguéssim a matar nens palestins i nenes iranianes mentre estan a les seves escoles fent els seus deures. A tot això, s’afegeix l’estupidesa de Rússia d’envair Ucraïna, que ha desaprofitat la gran oportunitat de liderar Europa i atropellar un país petit en comparació amb la seva immensitat, els límits del qual arriben a la part oriental de Xina i enfront del Japó, en ple oceà Pacífic.
Quan els americans parlen de les seves intervencions diuen que és per a restablir la democràcia i la llibertat, però en el fons s’amaga la idea que això no sigui així i tindran més oportunitats d’intervenir. Primer creen un conflicte i després el solucionen a canvi que li pagues. Per això molts països d’Àfrica han donat l’espatlla als americans i prefereixen la Xina. El cas de Cuba és vergonyós i inhumà. El bloqueig a què té sotmesa l’illa durant dècades, impedint l’arribada dels elements bàsics per a la seva supervivència, sobretot aliments, parla perfectament de la qualitat moral dels Estats Units; però Donald Trump, recentment, ha guanyat en tres setmanes dos milions de dòlars, tal com han informat diversos mitjans de comunicació. Seria interessant veure com ho ha aconseguit, a no ser que la Guerra d’Iran sigui un suculent negoci. A tot això, amb la benevolència de Putin, li permet l’annexió de la part oriental d’Ucraïna a canvi de les terres rares per al seu país, sense que Putin hagi pensat que al costat de les seves fronteres és molt pitjor Donald Trump que l’OTAN.
