Comença el mes de setembre i m’arriba una certesa: la il·lusió funda mons. Imaginar-nos que una possibilitat de vida pot existir és l’inici per fer-la possible. Molts cops ens sembla que quan tenim una certa edat això ja no toca. Com si el camí fet, la identitat construïda fos un condicionant o una condemna. Hi ha una mirada externa que vol gestionar-nos els temps. El de la maternitat, el de la professió, el de la creació, el de portar tal roba o tal altra, el de no gosar. La il·lusió funda mons. I tots els mons menuts que fundem cada dia fan la bola grossa del planeta. No ho estem fent massa bé, ja queda clar! La vida nòmada de l’agost per carreteres secundàries de França sempre m’aporta una lliçó: viure descobrint és possible a qualsevol edat. No tinguem temor dels anys, d’una altra volta al calendari, un altre setembre que despunta. Per què no pots anar a fer la volta al món als seixanta?
Començar de nou als cinquanta? O triar la persona amb qui vols compartir la vida i el temps als setanta-dos? No sempre és fàcil que la il·lusió guanyi la partida, però quan la guanya saps que has pres el camí correcte. Setembre és el mes fundacional, fem-li un raconet a la il·lusió, per molt mal dades que vinguin. Encara que la il·lusió sigui un passeig en bici amb una amiga pels camps del poble, una truita en pataca per sopar, reformar una casa, una pel·lícula de tardor compartida, un projecte que t’atreveixes a engegar fent un passet menut. Trenquem la dictadura dels temps que ens venen marcats de fora, omple els dies del que tu vulguis. Sí, sí. Tria. Fes-ho! I fes-ho avui!
