Reprenc el fil del que vaig dir fa uns dies. Aquesta sensació que tinc quan miro per les coses del meu país i em porten a pensar en negatiu, en blanc i negre, en trist. La corrupció sovinteja la política, no sé si hem tingut gaires governs absolutament transparents, nets, honrats. Al Congreso, al Parlament, a la premsa… els diferents actors polítics es diuen barbaritats, criden, s’insulten… com si ni ells, ni ningú del seu grup, hagués trencat mai un plat. No es tracta de tenir idees, de remar plegats per al benestar de la ciutadania, es tracta de manar al preu que siga, no perquè tinga més projectes factibles, justos, equitatius, innovadors… que el meu adversari, no. Aquí la raó és que l’altre és l’enemic, i la política es concep només com administració del poder, no com el poder de la bona administració, no. A més, independentment del color polític, sindicats inclosos, fan la gara-gara a qui siga, tant és si un gran empresari, esportista o el mateix Papa de Roma, que siga capaç de moure, influenciar, molta gent. No afegiran els versos de Miguel Hernández al memorial del cementiri de l’Almudena, ja discutiran com retallar la inversió en investigació —és per aquí per on avança la ciència—, o com no apujar els salaris dels metges i obligar-los a buscar destinacions fora d’aquí, o veure com la justícia està col·lapsada. I faran com si fessen —ells, els polítics de torn— grans coses, com si augmentessen salaris, promoguessen més places, com si invertissen més en el que és realment important per a les persones. Quina vergonya, senyores i senyors, assistir a un espectacle tan lamentable.
Quina pena haver trigat tant a aconseguir una democràcia, un estat de dret, o siga, un govern basat en la sobirania popular i en una sèrie de drets positius que defensem —o hauríem de defensar— entre tots, i anar a la recerca, tal com advertia Plató, de governs demagògics, retòrics i, fins i tot, violents.
Penso, doncs, que anem a l’orsa, que tot plegat és un desastre, que les crisis no fan més que forats cada vegada més profunds i des dels quals no se’n pot sortir. Que tots els polítics són corruptes o que els funcionaris docents només volen augment de sou… és, a més de fals —una fal·làcia per generalització—, una mirada tristíssima que ens ha de preocupar molt. No tot va malament. Hi ha alumnes brillantíssimes que tindran carreres espectaculars i que, segur, segur, inventaran i descobriran coses bones per a tots; hi ha alumnes que treballaran la fusta o el maó, o els cables o les canonades de les nostres cases com si fossen artesans, i faran, uns i altres, que el món, el nostre, el que surt cada matí a treballar i que en divendres demana pizza i somriures a taula, siga una mica millor. Tots els polítics no són corruptes, n’hi ha d’honrats, d’honestos, de sincers… com passa en tota la societat.
Escola i política reflectixen el que hi ha, són espills de la comunitat, però, ull, des de l’escola i la política es gesta la societat, per això és tan important, i no em cansaré de dir-ho, que el sistema educatiu estiga fortament compromés amb els valors que hem de transmetre. Els valors ètics, en definitiva, que, en un món sense déus, han de ser la manera de ser més humana possible. En un món sense déus —i dic sense déus perquè qui hi crega, que hi ha déus i sentits transcendents de l’existència, els tinga i els visca en el seu context privat—, pensaran, però, Trump o Putin o Netanyahu —com poden haver-ho pensat Hitler o Franco— que en són, de déus, com ha passat altres cops a la història del món? En un món sense déus, natros i els nostres companys de viatge hauríem de fer el possible per tal que l’educació fos, a més del transmissor dels coneixements adquirits, garantia d’empoderament, comprensió i defensa d’aquests valors de què parlo. Si arribéssem aquí, a tenir un bon sistema educatiu, construït entre tots, posant al centre les persones i el que volem en ser existents, atenent les situacions en les quals s’han de frenar les especulacions perquè atempten contra drets bàsics, llavors podríem blindar-lo per llei i que no estés a remor del vent polític. La política ha d’entendre que l’educació pública és el bé més preuat, el més important. Ha d’estar prou dotada de recursos materials i humans. Mestres i professors hauríem de ser els millors, els més ben preparats científicament i els més ben disposats per a ensenyar. La tasca d’educar sempre és per a un futur, i un futur millor només sortirà si en el present es fa millor. La garantia d’una societat justa, democràtica, d’un estat de dret basat en la igualtat d’oportunitats, només és possible si l’escola pública, la que paguem entre tota la ciutadania i a la qual tots i totes podem accedir, és realment d’una qualitat indubtable. I tot això, i vigilem, ha d’incloure amb la mateixa urgència la sanitat i la justícia. Hom s’entesta a rebentar l’estat del benestar, o el que encara queda, anem vius, no passéssem a un malestar generalitzat que ens faça retrocedir anys en drets.
El benestar i la justícia social no poden ser pensats com impossibles. Un repartiment equitatiu de la riquesa, una justícia que ens reconegués també des de la diferència, no són només un desig des de la bonhomia, són la garantia d’un món en pau, una pau positiva que, sense eliminar tots els problemes, ens obriria a un seguit d’enteses a partir de les quals construiríem plegats un món del qual ens en sentiríem satisfets.
La política ha de possibilitar tot això. Un sistema educatiu potent, exigent, integrador, possibilitador de futurs personals i socials que facen possible anar vivint amb la sensació que, tot i no saber d’on venim i on anem, no està gens malament això de viure. I sentir-nos orgullosos de saber-nos organitzar des d’una pau positiva, des d’un sistema col·laboratiu respectuós amb tots i amb tot, ep! No amb tothom! No podem, com diu Popper, ser tolerants amb els intolerants! De cap de les maneres!
El 19 de setembre, just quan les oronetes comencen a migrar cap a l’Àfrica, a Tortosa, al Casal Tortosí, especialistes en política i educació ens parlaran sobre tot això que tant ens preocupa.
És cosa nostra arreglar-ho, ho és absolutament.
