Estar ingressat a l’hospital és complicat. Més enllà de la malaltia, les hores monòtones en una habitació grisa, sense gaire entreteniment, compliquen l’estada. Si es tracta de xiquets i xiquetes, encara més perquè potser no entenen que fan allà i què els passa.
Hi ha projectes, però, que intenten posar llum a tot això. Hi ha molts hospitals que tenen, per exemple, els pallassos, coneguts com a Pallapupas. Però també hi ha altres casos com el del personatge de Violeta, creat per la companyia Teatrant i impulsat per l’Hospital Universitari de Tortosa Verge de la Cinta. El seu personatge irradia color més enllà del seu propi nom. Violeta és fantasia, és imaginació i és l’alegria que els més menuts necessiten quan estan ingressats.
“Per això vam crear Violeta: un personatge proper, tendre i molt juganer, amb el qual els xiquets puguen connectar des del primer moment. No volíem portar simplement un espectacle a Pediatria, sinó crear un personatge pensat expressament per a este context i capaç d’adaptar-se a cada xiquet, al seu estat d’ànim i al moment que viu. Violeta és una porta al món de la fantasia i a l’imaginari”, detalla Marga Julià, directora de Teatrant. Tal com explica, “la iniciativa surt d’una petició del mateix Hospital per tal d’oferir al pacient infantil un estímul que faça més agradable la seua estada o visita”.
Violeta visita l’àrea pediàtrica de l’hospital dos cops al mes i fa que els que hi estan tinguen una estona distreta. “Quan arribo veuen que no formo part de l’equip sanitari, soc algú extern i fan que tot siga més distés”, explica Gemma Panisello, qui encarna el paper de Violeta.
La preparació no és fàcil ni hi ha res dixat a l’atzar o la improvisació. “Vam estudiar molt bé el públic al qual anava destinat (edat dels xiquets, situació personal que viuen…) i l’espai per a executar l’actuació (la mateixa habitació, quan estan ingressats, o la sala de jocs de la planta de Pediatria). També vam estudiar bé el material que podíem utilitzar”, comenta Julià.
Quan la Gemma arriba a l’hospital se reunix amb els metges i infermeres, demana qui hi ha a planta aquell dia i els pregunta què els passa, per a veure què pot fer per animar-los. Un cop té la llista dels noms, i se’ls aprén en un moment, se transforma en Violeta i, llavors, és com si un remolí entrés en aquella planta.
És en aquell moment quan Violeta passa habitació per habitació i infant per infant per a saludar-los, presentar-se i convidar-los durant una estona al seu món imaginari i de fantasia. A més, Violeta s’adapta a totes les edats, des dels més menuts, que ni tan sols gategen, fins als més adolescents, que de vegades encara costen més d’animar: “Fem una mica de tot, creem històries entre tots. També fem música amb instruments bàsics per a crear melodies i ritmes. Tot perquè desconnecten una estona i connecten amb la seua part més infantil”.
En una de les jornades de Violeta, els nadons juguen amb els colors, el tacte i els sons. Ells no parlen, però de sentir els plors en una habitació passen a riure una estona, i els pares fan un somriure simultani en veure que els seus fills estan millor per uns moments. L’efecte amb els adolescents és similar. Violeta crea una història amb titelles, primer fa als nens espectadors, però després els suma a la història i els fa partícips completament.
Els fa interactuar entre ells, i fa, d’alguna manera, que es creen complicitats amb els companys de planta perquè posteriorment, ja sense Violeta, tinguen un igual per a passar estones distretes entre ells. Amb la complicitat ja feta, Violeta també implica els pares i creen ritmes musicals conjunts. I si tots estos ingredients han funcionat, així, de manera improvisada, se crea com una comparsa de músics de carrer que passegen per la planta fent música i provocant un somriure fins i tot al personal sanitari que està treballant en aquell moment.
Les famílies també agraïxen les visites de personatges com el de Violeta: “Això no passa a tots els hospitals. S’agraïx, perquè passem moltes hores i també és un moment de distracció per a nosaltres com a famílies”, explica una mare. “La família sempre espera una part més amable de l’hospital. Sempre és agraït que vinga alguna persona carinyosa que els distraga i els trega de la rutina del centre. Aquí passen son, dolor i molèsties, per tant, les famílies reben bé que per un moment tot això desaparega”, afegix Cinta Panisello, infermera en especialitat de pediatria.
Personatges com el de Violeta sumen en una estratègia terapèutica que ajuda les persones ingressades. Com si es tractés de màgia, per un moment desapareixen els dolors i la desesperança.
